Fa poc responent una entrevista, el conseller Joan Manuel Tresseras afirmava que «la decadència no és la independència, sinó la manca de llibertat». Tresserras té sobradament acreditat el seu independentisme la seva resposta com a conseller, tanmateix, no deixa de ser una resposta política d’un membre del Govern ni vol amagar una més que justificada raó per encarar el camí de la sobirania.
Avui ja no hi ha motius (vídeo CCN) que justifiquin la dependència de res ni de ningú, menys encara la pròpia, la dels catalans i la de la gent que viu a Catalunya. Els que defensen romandre mesells, tot confiant en l’Espanya federal tenen un problema: no troben ningú a “l’altra banda” amb qui realment federar-se, la qual cosa invalida el projecte d’entrada. Se’ns podrà dir que hi ha veus per a tot; i certament és així la realitat, però, és que tampoc a “l’altra banda” escolten ni els interessa escoltar aquestes veus sensates i amigues.
Per la nostra banda a manca d’un President i d’una classe política capaç d’emular mínimament –amb la distància de temps oportuna– el President Companys (6 d’octubre, 1934, vídeo 1, vídeo 2) quan la cosa començava a pintar malament a Espanya, cada vegada són més les veus (vídeo) i des de tribunes més altes les que ens conviden a recuperar la dignitat. L’última des del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (pregó sencer) en la persona i autoritat de Joan Margarit.
Que no es preocupin, serem bons veïns.
During the last three-hundred years Catalonia has been an opressed country. In the meantime many foreigners have arrived. Some of them have understood the Catalan reality and some of them have not. Here it goes (video) the case of an English man.
José Antonio Labordeta
(Saragossa, 10 de març, 1935 – 19 de setembre, 2010)
Reconeguem-ho, el Manifest 12 d’abril, la manifestació del 10-J i les diverses plataformes que demanen la unitat del sobiranisme han tingut un èxit escàs entre les formacions polítiques, noves o ja existents, que diuen defensar el projecte.
No fa gaires dies, un bon amic proposava que les diferents opcions sobiranistes que es presenten al combat electoral celebressin «primàries». No és mala idea. Això, a més a més d’aclarir-nos entre nosaltres, impediria que, almenys abans del 28-N, apareguessin noves opcions amb les mateixes prioritats nacionals, la qual cosa incrementaria encara més els dubtes que han aconseguit generar-nos a l’hora d’emetre el vot.
D’acord amb la llei electoral en vigor –una altra prioritat sense resoldre–, l’única certesa que tenim per a l’endemà de les eleccions és que un bon grapat de vots independentistes aniran a parar directament a les escombraries. Com que encara resulta impensable la possibilitat de repartir el vot entre més d’una candidatura, són molts els que dubtaran fins a darrere hora i votaran sabent-se insatisfets amb els uns o amb els altres, a qui finalment no triaran. ¿Ens ho podem permetre, quan estem d’acord en allò que és essencial i prioritari?
Ens neguen la democràcia directa i ens fan passar pel sedàs de les llistes tancades, però ja podem afirmar que aquesta vegada no es pot pas dir que no s’ha disposat de temps ni que no ens han ofert motius per elaborar potencialment una llista unitària amb possibilitats d’èxit.
Si bé la velocitat és un factor determinant en els accidents de trànsit, gairebé mai superar els límits en 20 o 30 km/h és la causa d’un accident. Demostrat aquest fet per tots els estudis realitzats últimament, llevat dels del Servei Català de Trànsit i de la DGT, que insisteixen només en el factor humà atribuït als conductors –han descobert la sopa d’all!– i obvien cap avaluació de la responsabilitat pròpia, em pregunto quina és la funció d’aquest organismes avui dia, a banda del profit monetari.
En el seu intent recaptatori, l’Administració s’aprofita dels conductors per fer caixa i destinar les generoses quantitats que ingressen per aquest concepte cap a altres partides. I com que el despropòsit cada dia creix sense que ningú els ho privi, l’Ajuntament de Barcelona insisteix en la retirada de punts als ciclistes. Que n’arriben a ser, d’estúpids! Que no saben que la retirada de punts és el que menys interessa als organismes de trànsit? D’on obtindrien els diners si redueixen el nombre de conductors?
El que de veritat pretén aquesta tropa de buròcrates és la sanció econòmica al ciclistes, fins ara difícil d’aplicar. I aquest és un primer pas, oi, senyor Hereu? Per cert, com tenim les Olimpíades, alcalde?
Com que no en tenen prou amb reduir de 50 a 30km/h la velocitat urbana, al final s’atreviran a multar els ciclistes per excés de velocitat!
Pocs dies abans de les vacances el nostre Parlament ens obsequiava amb el nou Codi de Família, el qual obliga els pares de nens adoptats a informar-los d’aquest fet quan els menors arribin a l’edat de 12 anys. Aquest codi no és sinó el paradigma de l’afany desmesurat que tenen alguns polítics per legislar i justificar així una mala però ben remunerada gestió. L’intervencionisme d’alguns polítics en les nostres vides arriba a límits inimaginables en moltes dictadures.
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s’escuden en el fet d’haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d’una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s’escuden en el fet d’haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d’una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?Jo, que des de fa un parell d’anys sóc orfe de pare i mare, pateixo perquè el nou Codi de Família impulsat per la Consellera Tura (només la suprema negligència dels altres ha pogut fer bona aquesta dona, amb la de disbarats que ha comès!) m’ha arribat tard i mai no tindré garantida la meva autèntica concepció i paternitat. Ai, las, si l’haguessin parit abans, aquesta dona, la meva ànsia no tindria raó d’existir!
SAMFAINA
Així com a casa nostra vam disposar d’una burgesia que va empènyer el país a no perdre el tren de la industrialització, la desfeta del segle XVIII, entres altres nafres, va impossibilitar la formació d’una a hores d’ara tradicional classe dirigent on poder-nos reflectir. I, esclar, sense referents històrics on emmirallar-nos, ens hem de conformar amb ben poca cosa. El que tenim. Els espanyols sí que gaudeixen d’aquestes estirps dirigents i governin uns o els altres en les seves decisions sempre hi reposa el pòsit de la història. Als catalans, ni l’exemple del nostres veïns espanyols no ens serveix per aprendre’n alguna lliçó. Aquests, per enfrontats que estiguin, a l’hora de mantenir determinats pactes –contra Catalunya o el País Basc, posem per cas– de seguida s’han posat sempre d’acord. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, si finalment es presenta, i altres que s’hi vulguin afegir haurien de ser capaços d’acordar uns mínims als quals no es pot renunciar i fer-ho de forma conjunta. El degoteig de personalitats cap a posicions independentistes no cessa però tot plegat por caure en sac foradat per manca de voluntats i de la tradició política suara esmentada. Al final, resultarà que els que sempre han disposat d’aquesta tradició de poder i de govern tindran una vegada més raó i aquí «no passarà res», com va dir amb habitual fatxenderia Alfonso Guerra (vídeo). Si no ens volen entendre i cada dia ens entenen menys no té cap sentit continuar plegats. Altrament només mostrem la cara més cagarina que ens ha caracteritzat des de ja fa massa temps.
Després de la bestiesa de la prohibició dels bous (la bestiesa humana) i la paupèrrima resposta política a la manifestació del 10-J els professionals de la cosa pública ens han donat un merescut repòs (dic merescut per a nosaltres, no per a ells).
Tanta ànsia per recaudar quartos a les carreteres i se’ls enduen milers d’euros en tones de coure a la vista de tothom en ple estiu!!!
SANDRO-3
Els que vam saber intuir què amagava el personatge i la seva colla de sapastres molt abans que l’actual tragèdia presidencial es consumís ens alegrem de veure que damunt de paper cada cop són més els que el posen al descobert. Tard o d’hora la veritat s’escamparà com una taca d’oli.
APOCALIPSI I ALBADA
La festa d’Hèlios és a punt d’apagar-se, els que gaudeixen de salut i no han perdut la feina encara, a reprendre-la amb la intenció mínima de conservar-la, la resta, a seguir amb la quotidianitat. Reiniciem el cicle, aviat les neules les tornaran a oxigenar més del compte el cava.
CONDUIR
Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.
Per si no n’hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d’adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s’entesten en evitar-nos. Ah, no hem d’oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir…
Com que no s’han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d’ases.
RE PUBLICA
Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d’unificació de l’Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d’un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.
Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.
Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.
SANDRO-2
L’estiu del 2004 no s’atrevia a fitxar Eto’o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d’Özil, el jove i prometedor internacional alemany…
Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.
No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l’oportunitat per reprendre els camins de l’èxit.TELES I RÀDIOS
A manca d’idees i projectes, d’un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics… Cap d’ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l’oient a l’especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l’objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s’espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l’Elena Francis.
Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?
CLOENDA
L’analfabetisme funcional continua intacte malgrat l’educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d’alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L’enrenou recent pel tema dels manters n’és un abona prova.
Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l’estiu i, calor a l’hivern?
MALS AIRES
Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d’invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d’estalvi, cinemes… Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d’aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l’hivern o a l’estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!
TOROS
D’aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me’n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n’hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!
SANDRO
Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d’uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d’explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.
He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.
El soci ha estat només el braç executor d’una tria i d’una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.
LAPORTA
El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se’n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l’entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l’ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l’anterior però tampoc em sembla prou reeixit
Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d’Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.
