Per commemorar el record del 14 d’abril d’avui fa 81 anys el monarca espanyol, emprenyat com deu estar amb gendres incapaços d’amagar com ell els negocis poc nets, amb filles que s’han de fer passar per ruques i amb néts que l’imiten en l’ús de les armes en edat prematura, regala una notícia de calibre notable. No en va tenir prou fa uns anys amb la transcendència de les furtives caceres d’óssos a Rússia que ara ens obsequia amb un nou comportament feudal. I fer-ho públic en una diada tan assenyalada com la d’avui és una acte que no té preu per als partidaris d’abolir la monarquia, o bé és la campanya mai no imaginada per cap publicista per a promocionar aquesta anacronia de la reialesa.
Temps era temps, abans que la dinastia dels Trastàmara aparegués per la Corona d’Aragó, passava a la història el rei Joan, el Caçador, segles més tard un espanyol d’una dinastia aliena, l’actual rei Borbó, vol prendre-li l’apel·latiu.
Per quatre eurets de res imiteu les caceres del Borbó a Botswana (inscripcions).
Mentre el PPSOE ha compartit responsabilitats (i comissions) en obres públiques i infraestructures de dubtosa o nul·la necessitat, com aeroports buits (Castelló i Osca), el Palau de Congressos (Oviedo), la Ciudad de la Cultura (Sant Jaume de Galícia) o el ‘más difícil todavía’, de la Ciudad del Circo (Alcorcón) i unes quantes estacions d’AVE sense passatgers repartides per la geografia mesetària, a Barcelona es continua sense servei de transport públic a partir de mitjanit i pagant per mínims desplaçaments per autopistes. I qui diu Barcelona, diu Catalunya sencera perquè el govern espanyol incompleix sistemàticament encara, i sense envermellir, l’acord sobre les les inversions que han de fer-se al nostre territori; fa poc ha reconegut que les inversions fetes i previstes no arriben al 10% del que per llei haurien d’executar-se. I així anem.
A Sabadell, ciutat sense Palau de Congressos, ni estació d’AVE, per bé que amb petit aeroport amb més mig segle d’existència, l’estació (centre) de Renfe continua sense resoldre el tema de les barreres arquitectòniques, malgrat la insistència i persistència dels diferents governs de la ciutat per resoldre aquest incompliment legal que obliga a suprimir-les. Per si fos poc, la Defensora del Pueblo (espanyol) té la barra de respondre a reclamació del Síndic de Catalunya que en el cas de l’estació de Renfe Sabadell Centre no s’acredita cap incompliment. ¡Ai las, de que em serveix, a mi, una autonomia o un alcalde si cada vegada que he d’agafar el tren me’n recordo, de la mare que els va parir a tots, perquè fa anys que m’enganyen cada vegada que em demanen el vot i resulta que les seves competències no arriben ni a poder resoldre la instal·lació d’un trist ascensor!
Com que no en té prou amb l’esclavatge polític la metròpoli espanyola treu l’artilleria contra els catalans en tots els àmbits possibles. En l’esportiu, com que van poc sobrats –Nadal i Gasol se’ls fan perfectament seus però els queda aquella petita màcula d’haver nascut on han nascut, vés que hi poden fer els protagonistes, oi?– s’abracen a Real Madrid C.F. per, a través també de l’esport, anul·lar qualsevol engruna de catalanitat. Si de les penalitats del Decret de Nova Planta encara recordem l’ideari que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, del futbol actual ens quedarà la divisa del hay que ganar por lo civil o lo criminal. I és que no poden ni saben guanyar d’altra manera. En els darrers quatre anys s’han gastat el que
no tenen ni poden explicar, han mentit, han manipulat imatges una i altra vegada, han fet les mil i una i, cagats com estan que no els surti la cosa bé –ja seria el súmmum dels despropòsits que no guanyessin aquesta lliga– fan negar l’evidència en el conjunt de ràdios i canals de TV que tenen a favor. Ara resulta que no n’hi ha prou amb el recompte de penals xiulats a favor i els que han deixat de xiular-los en contra –fins ara no el n’han xiulat cap ni un!– que s’atreveixen encara a negar unes mans de Sergio Ramos que ha vist tot el planeta.
Després d’homenatjar el feixista Fraga al Congrés, negar la qualitat del joc del Barça, sancionar les declaracions de Piqué en contraposició a les del Casillas i les de Mourinho, aquestes iterades i acompanyades d’actes propis de saloons del far west, no cal que s’esforcin per completar unes feina que el mateix Goebbels no hauria realitzat millor en el supòsit que Hitler li hagués encomanat també l’àrea esportiva en el ministeri de Propagandaministerium.
Al costat d’una competició adulterada fins i tot quan guanyem –per què sinó sempre hem de guanyar la lliga a les últimes jornades i amb el mateix perseguidor quan juguen fatal?–, sembla que cal cercar refugi en altres campionats, proposo un canvi de lliga, preferentment la lliga anglesa, italiana o francesa . I per si els espanyols del Real Madrid volen enfrontar-se de veritat amb nosaltres, sempre els podríem convidar al Trofeu Joan Gamper, això sí, per l’honor que els suposaria, pagant ells les despeses de tot.
De què han servit 34 anys de democràcia? De què han servit 32 anys de govern autonòmic? Després de la mort del dictador el nou intent de Catalunya per regenerar Espanya ens ha menat a la situació actual, la pitjor des de la Decadència dels temps mitjos. L’actual règim espanyol s’inicià amb la suposada comprensió amb les reivindicacions nacionals perifèriques, fonamentalment de bascos i catalans la realitat, però, ha demostrat que no res d’aquell suposat pacte era real. Han mentit impunement sempre que els ha convingut, des del ‘hablo catalán en la intimidad’ fins el ‘Prometo que acataré…’, passant per les opinions trenta anys després dels personatges amb alta formació tant d’Alianza Popular/PP o com del PSOE, oi, senyor Peces Barba? La justícia espanyola –darrerement notícia del diaris dels EUA– és troba entre les menys acreditades del món, degut a la influència d’interessos polítics, no cal dir que saltar-se la voluntat popular d’un Parlament i un referèndum o no imputar, per ser filla de qui és, la sòcia copropietària d’una empresa acusada d’estafa a gran nivell és bufar i fer ampolles per a un bon grapat de jutges espanyols.
Per si algú dubtava encara del fracàs de la Transició, el Parlament espanyol ret homenatge a un feixista trenta anys després del final de la dictadura. I per si encara és mantenen somnis de democràcia, no dubten en revisar restrictivament les lleis aprovades durant els excessos del final del segle passat. Més enllà de l’enriquiment personal Espanya no ha sabut o no ha volgut ser una democràcia real, manté un sistema electoral caduc, reconegut per tothom però que ningú no modifica; seguim les directrius que marca la senyora Merkel però inculquem el preceptes de sobirania territorial els seus s’apliquen. I amb aquestes que surt el president Pujol – a bona hora!– i el pastor Fundador a dir-nos que ja n’hi ha prou, que ens han pres el pèl i que continuaran fent-ho.
En els darrers anys a Europa ha assumit un munt de canvis geopolítics notables, alguns desapareguts i d’altres ben nous i llustrosos, començant per Noruega (1918), el renaixement de les Repúbliques Bàltiques (1990-91), Eslovàquia (1993) o Kosovë (2008) –per a vergonya mundial no reconegut pel regne d’Espanya–, entre molts d’altres. I en aquest moments sembla que una nova onada de territoris reclamen el seu dret a no ser intervinguts per més temps. Escòcia, l’emmirallament de la qual ens venien fa quatre dies, assenyala el full de ruta; és el moment en què País Basc, Flandes i Catalunya no perdin la roda dels nous temps. Fins ara cap estat de nova creació des de la caiguda de l’URSS s’ha penendit del pas endavant. No cal dir que la resta de la nació, més d’hora que tard, s’afigirà al carro.
L’emissió d’uns gags televisius francesos en què es dubte de la legitimiat dels èxits de l’esport espanyol ha sublevat Espanya, on, com a mínim, dos ministeris s’han ja apressat ha formular queixes (?!) oficials. El sarcasme mordaç i la ironia fina, com tantes altres coses, a Espanya només s’entenen quan no és d’aplicació pròpia. Els programes espanyols d’humor polític han trigat molt a caricaturitzar la figura del seu rei i, quan s’hi han atrevit, no han gosat anar gaire lluny, potser per això ara trauran bilis amb el tractament que esperan donar al cas Urdangarín, quan el que ha fet aquest personatge se suposa que no ho ha après solet, en algun lloc i persones es deu haver emmirallat…
I és que l’orgull espanyol de sempre, farcit de fatxenderia i sovint buit de contingut és incapaç d’acceptar la mateixa medicina que sol aplicar als altres, només cal recordar les queixes pel joc dels holandesos a Sud-àfrica, allò, per a ells, sí que era joc dur i no el que fa el Pepe i companyia!
Ara fa més o menys un any des de Madrid, i «de fonts directes del Real Madrid» un periodista insinuava que els jugadors del FC Barcelona es dopaven; fruit d’aquella denúncia els controls al jugadors del Barça es van intensificar fins a límits exageradíssims. A part de la incomoditat i malestar per la insostenibilitat de la demanda expressada, aquesta sí, amb tota la mala fe del món, a Catalunya i entre els aficionats catalans ningú no va mostrar res més que indiferència i constatació d’una incapacitat manifesta i absoluta per equiparar el èxits esportius procedents de l’acusació amb els de l’equip català. I molt menys cap institució espanyola va aixecar-se en armes per defensar l’honorabilitat del club calumniat.
Aquest any com que ja tenen la seva lliga, cuinada exprés i a foc viu des de l’inici –com si les aconseguides pel millor Barça de la història els hagin estat usurpades–, fóra bo que aquesta vegada els catalans deixéssim de competir-la per deixar-los-la celebrar des d’ara mateix. Els èxits fàcils resulten sempre menys agradosos i a nosaltres sempre en queden els nostres Tenerife.
Quantes roselles als prats de la riba
Tot n’és ple
… i quants ocells que fan ombra a l’ermita
Tot n’és ple
Quantes estrelles quan l’agost s’apaga
Tot n’és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
Tot n’és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
Tot n’és ple
Quanta fruita d’olor darrere el claustres
Tot n’és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
Tot n’és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
Tot n’és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
Tot n’és ple
Quants avions que passen sobre casa
Tot n’és ple
Quantes gavines amb claror d’exili
Tot n’és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
Tot n’és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
Tot n’és ple
Quantes noies vestides de nuesa
Tot n’és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
Tot n’és ple
Quants clubs d enit amb barbuts greixinosos
Tot n’és ple
Quantes donzelles que ploren, a l’alba
Tot n’és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
Tot n’és ple
Quanta gent trista per la carretera
Tot n’és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
Tot n’és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
Tot n’és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
Tot n’és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
Tot n’és ple
…i quantes meretrius a l’altra plana
Tot n’és ple
Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires
Tot n’és ple
Quantes parelles sense clos ni teula
Tot n’és ple
Quants ulls enamorats darrere els vidres
Tot n’és ple
Quants cors germents al fosc de la brossalla
Tot n’és ple
Quants vinaters que es venen trull i vinyes
Tot n’és ple
Quants pagerols que es venen la pineda
Tot n’és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
Tot n’és ple
Quanta foscor amb tants d’ocells de presa
Tot n’és ple
Quants pobles afollats pels arquitectes
Tot n’és ple
Qauntes platges amb fressa de garatges
Tot n’és ple
Quants pescadors amb lliureia de patge
Tot n’és ple
Qaunts pexos morts vençuts per la vellesa
Tot n’és ple
Quants catalans vestits a la flamenca
Tot n’és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
Tot n’és ple
Quants estendards airejats per les pluges
Tot n’és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
Tot n’és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
Tot n’és ple
Quanta flor roja al braç de l’estrangera
Tot n’és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
Tot n’és ple
Quants homenets amb aire de femella
Tot n’és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
Tot n’és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
Tot n’és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
Tot n’és ple
Quantes cases obertes als sapastres
Tot n’és ple
Quantes portes tancades als poetes
Tot n’és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n’és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n’és ple
blog adherit a l’homenatge conjunt de la catòsfera en el 25è aniversari de la mort del poeta J.V. Foix
Fa dies que somio. Tinc un somni que en els darrers anys se’m repeteix, i cada vegada amb més insistència. Somio que el gran rival de meu equip de futbol té un entrenador que coneix perfectament l’entitat perquè l’ha mamada de petit, que la majoria dels seus jugadors s’han fet al planter propi i no només s’entenen a la perfecció al camp sinó que practiquen un futbol de saló que meravella el món d’aquest esport. Somio també que, al terreny de joc, els jugadors d’aquest equip rival es mostren amb autèntica correcció amb el contraris i que fins i tot, quan l’àrbitre s’equivoca reiteradament i sospitosa en contra d’ells, manifesten una mansitud d’autèntic mesell estúpid. Somio encara que aquesta colla de jugadors rivals suporta estoicament les embranzides, patades, denúncies personals a la UEFA i un munt d’impertinències més, totes elles inqualificables, per part d’un mateix equip i que, malgrat això, aquests jugadors del meu equip rival, el seu entrenador i la seva junta directiva no alcen la veu, segurament perquè, il·lusos com són i insensibles a les arbirtatrietats que haurien suportat, confien en repetir els èxits d’unes suposades lligues passades, malgrat les traves que haurien hagut de superar. Vaja, que a més a més de jugar com els àngels fan veure que es mamen el dit i són més bons que una marededéu. El somni persisteix amb malastrugança i es mostra encara més cru perquè a aquest equip rival del meu equip preferit gairebé mai no li xiulen cap penal mentre que a l’etern competidor, l meu equip preferit, no n’hi estalvien cap i sempre n’hi afegeixen algun per allò del si de cas.
I somio una mica més. Somio que una colla de brètols aplaudiex els actes indignes de l’entrenador del meu equip, com la ficada de dit a l’ull d’un col·lega, i que aquesta colla d’insensats lidera l’afició dels meus, en uns momentes en què l’entitat i el joc de l’equip abandera l’animadversió mundial per infinitat de motius. En aquest punt, neguitós i suós, acostumo a despertar-me, comprovo la intangibilitat del somni i procuro adormir-me de nou fins a l’hora de llevar-me, moment en què, oh meravella, dutxat i vestit, m’adono que Sandro Rosell continua presidint el club del meu cor i retorno al malson real del dia a dia.
Cliqueu si voleu endinsar-vos en la feina excel·lent de Josep Bargalló.
Cliqueu per llegir les últimes reflexions de Lluís Llach.
scapix - joan escapa 