«SIN NOVEDAD, MI CAUDILLO»

De què han servit 34 anys de democràcia? De què han servit 32 anys de govern autonòmic? Després de la mort del dictador el nou intent de Catalunya per regenerar Espanya ens ha menat a la situació actual, la pitjor des de la Decadència dels temps mitjos. L’actual règim espanyol s’inicià amb la suposada comprensió amb les reivindicacions nacionals perifèriques, fonamentalment de bascos i catalans la realitat, però, ha demostrat que no res d’aquell suposat pacte era real. Han mentit impunement sempre que els ha convingut, des del ‘hablo catalán en la intimidad’ fins el ‘Prometo que acataré…’, passant per les opinions trenta anys després dels personatges amb alta formació tant d’Alianza Popular/PP o com del PSOE, oi, senyor Peces Barba? La justícia espanyola –darrerement notícia del diaris dels EUA– és troba entre les menys acreditades del món, degut a la influència d’interessos polítics, no cal dir que saltar-se la voluntat popular d’un Parlament i un referèndum o no imputar, per ser filla de qui és, la sòcia copropietària d’una empresa acusada d’estafa a gran nivell  és bufar i fer ampolles per a un bon grapat de jutges espanyols.

Per si algú dubtava encara del fracàs de la Transició, el Parlament espanyol ret homenatge a un feixista trenta anys després del final de la dictadura. I per si encara és mantenen somnis de democràcia, no dubten en revisar restrictivament les lleis aprovades durant els excessos del final del segle passat. Més enllà de l’enriquiment personal Espanya no ha sabut o no ha volgut ser una democràcia real, manté un sistema electoral caduc, reconegut per tothom però que ningú  no modifica; seguim les directrius que marca la senyora Merkel però inculquem el preceptes de sobirania territorial els seus s’apliquen. I amb aquestes que surt el president Pujol – a bona hora!– i el pastor Fundador a dir-nos que ja n’hi ha prou, que ens han pres el pèl i que continuaran fent-ho.

En els darrers anys a Europa ha assumit un munt de canvis geopolítics notables, alguns desapareguts i d’altres ben nous i llustrosos, començant per Noruega (1918), el renaixement de les Repúbliques Bàltiques (1990-91), Eslovàquia (1993) o Kosovë (2008) –per a vergonya mundial no reconegut pel regne d’Espanya–, entre molts d’altres. I en aquest moments sembla que una nova onada de territoris reclamen el seu dret a no ser intervinguts per més temps. Escòcia, l’emmirallament de la qual ens venien fa quatre dies, assenyala el full de ruta; és el moment en què País Basc, Flandes i Catalunya no perdin la roda dels nous temps. Fins ara cap estat de nova creació des de la caiguda de l’URSS s’ha penendit del pas endavant. No cal dir que la resta de la nació, més d’hora que tard, s’afigirà al carro.