Trobareu el tradicional joc del Caganer Misteriós, a l’adreça de sempre, llardons.com. La tradició mana que així sigui i no calgui donar més explicacions.
Gràcies a la participació de tots, hem arribat sense interrupcions a la sisena edició. Els anys passen volant l’esperit, però, roman com sempre, almenys en la intenció. Enhorabona a tots els participants!
I ja ho sabeu, «Menja bé, caga fort i no tinguis por de la mort!»
EDICIONS ANTERIORS
Caganer Misteriós, 2005, Fidel Castro
Caganer Misteriós, 2006, Stan Laurel i Oliver Hardy
Caganer Misteriós, 2007, Woody Allen
Caganer Misteriós, 2008, Julius «Groucho» Marx
Caganer Misteriós, 2009, Pep Guardiola
Caganer Misteriós, 2010 ?
_____________________
NOTA.– No s’ha pogut conservar la proposta d’enquesta que incloïa el post
FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–
FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–
El dia 23 d’aquest mes de novembre Joan Fuster commemoraria els 88è aniversari del seu natalici si no hagués mort en ple solstici d’estiu del 1992, a l’edat de gairebé 70 anys.
Evoco l’autor de Nosaltres el valencians, llibre amb què s’estrenava l’editorial Edicions 62 i llibre que d’alguna manera completava, des de la vessant valenciana, Notícia de Catalunya, treball que anys abans havia publicat Jaume Vicens Vives, del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.
De Fuster, que ha conreat diversitat de gèneres i ha escrit milers de pàgines de temàtica diversa –des de l’assaig fins a la poesia lírica– resulta impossible recomanar-ne una lectura concreta; per aquells que tanmateix vulgueu atansar-vos-hi amb una lectura curta però intensa no us defraudarà el llibret Ara o mai, (Edicions 3i4, col., Quaderns, núm. 20, 1981), amb què alertava contra els perills que assetjgen la llengua si aquesta no és capaç d’abraçar tots els àmbits de la vida social.
El record del personatge romandrà per uns dies en aquest espai gràcies al manlleu que insereixo a l’encapçalament del blog d’alguns dels aforismes que trobem a Judicis finals (Ciutat de Mallorca, Moll, 1960) i a Diccionari per a ocisos (Barcelona, Editorial A.C., 1964), així com també amb la inclusió musicada del poema «Criatura dolcíssima» –dins d’Escrit per al silenci (1954)– a la secció Cançó setmanal recomanada. Em temptava incloure la versió de Lluís Llach però finalment he optat per una de potser menys coneguda, amb l’esperança que també us agradi, especialment a aquells que no l’havieu descoberta. (versió Llach).
Em permeto acabar de la mateixa manera amb què acaba Joan Fuster un dels seus llibres, Diccionari per a ociosos:
Z
ZERO
¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!
Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l’autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l’aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l’encert en la precisió.
En un breu article sintetitza el perquè de l’actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s’han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.
Amb motiu dels seus primers 15 anys d’existència, fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar VilaWeb. Si bé coneixia ja de forma relativament propera el tarannà, el rigor i el savoir faire de la casa, no vaig desaprofitar l’oportunitat per felicitar-los personalment.
Després d’una ràpida visita –el local és petit–, vam agrair la disponibilitat del seu director i fundador, Vicent Partal, el qual va dedicar-nos sense presses una interessant xerrada no exempta de sol·licitud de crítiques i suggeriments de millora.
En el seu àmbit –el polític, el cultural i el tecnològic– VilaWeb és un model de referència mundial, el nombre de visites –més de 400.000 usuaris– de-mostra la qualitat de la informació que hi trobem, ja sigui escrita o audio-visual (VilaWeb TV es troba també en un àlgid moment d’expansió).
La pulcritud de la imatge, la manca d’elements superflus, el tractament acurat de la publicitat –el
principal coixí en què se sosté aquestprojected’èxit– demostren que el país i la seva gent éscapaç de generar productes de qualitat i dimensions extraordinàries, models de referència en un temps en què sovint semblem mancats de lideratges.
Confiem i esperem amb il·lusió que els nous projectes de l’empresa, la versió per a iPhone i Android de VilaWeb i la revista mensual per a iPad i en suport paper, redimensionin encara més la informació i el periodisme fets al nostre país, per al nostre país i per al món.
Partal & Maresma Associats, SL, per molts molts anys!
UN POBLE EDUCAT DISTINGEIX UN DISCURS SERIÓS D’UNA PRÈDICA DEMAGÒGICA
Es queixeran de l’abstenció o dels vots en blanc i no han estat capaços de canviar l’actual llei electoral ni fomentar de veritat res que incrementi la participació –no els interessa–, motiu pel qual cada vegada entenc més i millor l’exercici del dret a quedar-se a casa el dia de les eleccions. I que no vinguin amb sermons sobre la renúncia a com vull ser governat i amb quines polítiques. Prou que ho saben!
Després de la manifestació del 10J els nostres dirigents es mantenen igual d’insensibles, com si no res hagués passat. Se’n foten de nosaltres sense dissimular. En aquest país, fins i tot en l’àmbit dels partits polítics, de ben segur que hi ha gent amb criteri i autoritat moral a qui tampoc no volen escoltar. Abans de millorar res, prefereixen que continuï l’actual decadència, segurament perquè els permet mantenir els privilegis particulars. Prefereixen insistir-nos en el manteniment de l’actual estatus amb antics arguments caducats –com si desconeguessin que només els pobles ignorants viuen d’il·lusions– i entretenir-nos amb eslògans barroers. Algú superarà això de «Supermontilla, l’increïble home normal»? Esperem que no, però tinc els meus dubtes…
Com a bons cràpules, l’únic que saben fer és augmentar la despesa en fulletons que enviaran sense consultar-nos i potenciar la propaganda als mitjans.
Comença a fer pudor de cremat que l’endemà de les eleccions manifestin la seva gran preocupació pels baixos índex de participació –l’insuficient suport real als diputats elegits–, que ens diguin que treballaran per combatre aquest fet i un munt de mentides més.
La constatació dels seus actes i desafectes és notòria des de fa temps però el neguit els dura dos dies i només cada quatre anys…
Fratelli, annuntio vobis gaudium magnum: Habemus Papam… in Barcelona.
PECATA MINUTA
En la seva personalitat dual, ara com a Benet XVI, l’exmembre del partit nazi Joseph Ratzinger és a punt d’arribar a Barcelona, la qual cosa alegra i conforta moltes persones alhora que en preocupa d’altres. Donada la representació que ostenta el personatge, es prega a les famílies que, mentre duri l’estada de l’alemany reconvertit i la seva cort a les nostres contrades, tinguin particular cura dels fills, especialment si són menors d’edat.
catòlica. Ens preguntem quan se’ls aplicaran les sancions que preveuen les lleis dels respectius
països on s’han comès els delictes ja que les lleis vaticanes –que no han d’interferir les civils– els exoneren o els consideren precrits. I ja posats a desvetllar aquests tipus de delictes, la curiositat demana quan es faran públics els pecats de les monges, que bé en deuen haver comès algun…
Mentre s’escuden en pretextos insostenibles, el clergat d’aquí i el d’allà no en té prou de condemnar-nos amb el pecat sinó que insta els seus seguidors a desobeir les lleis que la societat s’atorga. En qualsevol país normal la fiscalia tramitaria un expedient. Aquí, malgrat que les lleis diguin el contrari, només es considera intolerància i, per tant, objectiu de la justícia altres tipus d’opinions discrepants.
Com en el cas del seu antecessor polonès, molt ens temem que l’èxit de la visita papal omplirà estadis de la mateixa manera que impulsarà el buidatge de les esglésies del ram, que diuen vetllar per l’esperit de creguts i descreguts. Amb tota seguretat la visita aconseguirà satisfer les intencions d’aquelles parròquies i santuaris que permeten la pobresa dels fidels que diuen cercar, les quals continuaran igual d’insensibles tan bon punt acomiadin Sa Majestat Vaticana.
I és que la fatuïtat de l’Església romana s’ha caracteritzat sempre pel comportament contrari a la seva prèdica. Per no parlar de la Inquisió i altres desencerts notables, des de Pius XII ençà no hi ha hagut cap altre organisme, cap altra església, cap altra institució amb una capacitat tan perversa d’adaptació a la contemporeneïtat del sistema. Els repàs històric dels respectius papats mena en aquesta única direcció. Només, potser, durant el segle XX el comunisme de l’URSS va aconseguir uns dirigents tan camaleònics. Però l’URSS va desaparèixer…
D’altra banda i seguint amb aquesta mateixa línia, la fatuïtat amb què els falcons de l’administració papal han tractat el tema de llenguaés un exemple més –no podria ser d’altra manera– d’aquesta forma d’actuació, afavorint sempre el poder que més li interessa per tal de mantenir-se en els privilegis.
De vegades penso que som ben a prop d’inaugurar el monument al triumvirat Francisco Franco-Kurt Waldheim-Joseph Ratzinger, acomboiats amb el bust d’un tal Adolf Hitler.
Ad kalendas græcas, Santedat.
El mateix dia en què el Tribunal Superior de Justícia (?!) de Catalunya anuncia la suspensió del Reglament d’ús del català de l’Ajuntament de Barcelona –aprovat amb excés de retard (2009) en comparació d’altres institucions i ajuntaments!– i el de la Diputació de Lleida (les primeres andanades del reguitzell amb què han de continuar foten-se’n, de nosaltres), el mateix dia en què la majoria dels nostres polítics insisteixen en cercar inexistents escletxes per esquivar la sentència (no costa gaire d’endevinar què devem significar i en quina consideració ens tenen!), el mateix dia… una nova notícia colpidora ens aclapara: la mort del doctor Solà. Entre d’altres motius més científics, potser el canvi de temporada propicia algunes de les pèrdues més sentides d’aquesta tardor (Labordeta, Vallcorba i Rocosa, Joan Triadú…).
En un país on la propaganda anihila l’opinió raonada, trobarem a faltar els resultat dels estudis del doctor Solà, els seus articles i el seu mestratge. Estalvio les paraules i la glossa del personatge no m’estic, però, d’ajuntar l’enllaç del seu darrer article, al suplement cultural de dijous a l’Avui, així com de l’intens discurs efectuat al Parlament (vídeo), discurs que teniu enllaçat de forma permanent en aquest blog, a la secció D’Interès Divers. Aprofito el trist esdeveniment per remetre’m de nou al post que li vaig dedicar també aquí el mes gener d’enguany.
ANNEX.– En una mostra més de la seva tenacitat, Víctor Pàmies ha tingut la pensada i la feina de recollir el que molt encertadament anomena «L’homenatge no convocat».
Aquest espai s’ha destacat per no deixar-se entabanar en cap moment pel fenomen Rosell, la malfiança que de sempre ens ha provocat el personatge l’hem palesat per escrit des de fa temps i, molt abans, ja la transmetíem en converses privades.
Els atacs a l’anterior junta del FC Barcelona han estat aquí contraposats en forma de post, enllaços i comentaris que aquest administrador agraeix.
Les barrabassades esgrimides per l’actual directiva del club se superen cada dia amb la connivència de determinats periodistes i grups mediàtics, especialment des del Grup Godó, el principal diari del qual continua sota la direcció del fill d’un notable feixista (antic cap del Movimiento Nacional a la Seu d’Urgell); l’emissora del mateix grup, RAC1, és sotmesa a constant vigilància en les informacions relatives al Barça; els conductors dels mitjans que depenen de la CCRTV semblen també abonats als pagaments i servituds de Rosell…
En defensa de Rosell han arribar a superar qualsevol límit ètic en la contraposició a Laporta: que si va de càmping amb la dona i fills, que si arriba a una reunió amb un Smart… No s’adonen que voregen el ridícul en l’intent de creure’ns ingenus? I tanmateix ens volen amagar que la Directiva continua actuant contra les decisions de l’entrenador, a qui mentre no fa gaire van oferir defensa en el cas Mino Raiola ara els fa por protegir de l’allau d’atacs que pateix, especialment els procedent de la caverna arran d’uns premis que porten el títol de l’hereu de la Casa Reial espanyola. Mentrestant la plantilla no ha llençat cap dard, més aviat el contrari, contra la junta Laporta.
Avui més que mai, quan les informacions i titulars no se sostenen sinó en interessos privats per damunt de realitats tangibles, cal estar atents als freelance de prestigi (vídeo); evoquem el «que no me los embauquen» i reconeixem que a nivell social i de projecció de futur ja no és vàlid el «que no estamos tan mal» perquè ens han malmès una sucosa herència.
Lluny de construir res, generant i abocant tanta porqueria de manera tan maldestre, Rosell està aconseguit el pitjor, l’autodestrucció de l’entitat i els seus símbols en un temps rècord. Esperem que toqui fons ( tot i que no deixa de proporcionar motius, els personatge ja cansa).
scapix - joan escapa 
