scapix - joan escapa

Març 28, 2010 / scapix

LA SEVA

HIC ET NUNC

Que el bisbe de Terrassa, que ostenta càrrec i privilegis gràcies a diners públics, escrigui i publiqui en castellà m’evoca, malgrat la meva poca fe en el que predica, la campanya Volem bisbes catalans! Ara bé que sigui TV3 –televisió publica que té l’obligació, el mandat i el privilegi de preservar la llengua– qui es dediqui amb renovat esforç a malmetre i a no vetllar per cap dels aspectes més nobles i justos per al manteniment de l’idioma autòcton resulta senzillament aberrant. El que seria inimaginable en qualsevol emissora pública de qualsevol país ens ho trobem potenciat a casa nostra. I mentre no hauríem d’haver oblidat la divisa maragalliana –«la llum que ens ve del nord»– encara ens venen que ens volen posar a nivell europeu quan no deixen de projectar-nos al sud!

NON COMPOS MENTIS

La CCMC és o hauria de ser una eina imprescindible d’un país amb nombrosos problemes de supervivència lingüística, cultural i política. Potser per això molesta a determinada crosta socialista amb càrrecs al carrer de Nicaragua. Avui dia a TV3 sembla que no hi ha gairebé ningú disposat a aplicar les bases més naturals del llenguatge, ni guia per escoltar els criteris dels professionals de l’idioma. No es tracta de triar entre el català light i el català heavy sinó de fer un bon ús de la llengua, d’escollir un estàndard digne de la mateixa manera que trien un vestuari o una cara amable i creïble per als informatius. Hi ha prou i bons sociolingüistes al país a qui escoltar o dirigir-se abans de regalar-nos els autèntics desgabells que ens ofereixen gratuïtament i reiterada. Però sembla que hi ha més interès per eliminar un dels principals objectius col·lectius de TV3 i de la CCMC en general, la qual cosa no és sinó un atac a la línia de flotació de la supervivència cultural i lingüística del país.

El pitjor és que TV3 transforma l’ús del llenguatge de forma amagada, no admetent el nul interès que demostra per l’idioma, interès que s’hauria d’exigir no als convidats però sí als professionals del mitjà. L’afany per ampliar l’estatus perseguit, el del fals bilingüisme en què tothom sap castellà però només uns quants català, em porta al paral·lelisme inevitable entre els actuals responsables de la situació i Felip V quan aquest, en l’aplicació del Decret de Nova Planta, no dubtà d’escriure i ordenar allò de «…conseguir el efecto sin que se note el cuidado».

SIT TIBI TERRA LEVIS

Com que són intervencionistes fins a l’hora d’anar a cagar i sempre tenen una justificació per a tot, no us estranyi que algun socialista s’excusi en què volen protegir-nos de ser confosos per etarres, com els va passar fa poc al grup de bombers catalans de vacances a França, ja que tenir una vaga pinta d’espanyol i parlar un idioma que s’hi assembli implica haver d’acceptar aquest tipus de conseqüències sense dret a reclamar.

D’un país i un govern que rebaixa les hores de l’idioma propi –de tres a dues – al batxillerat i en acabar l’ESO tothom surt amb el certificat de nivell C a la butxaca se’n pot esperar, com a mínim, que aconsegueixi equiparar el català amb el gallec en la seva relació amb el castellà més que no pas el finès o l’holandès respecte l’anglès.

NOTA.– El servei de teletext també és una autèntica mina dels despropòsits. I en una altra ocasió parlarem del contingut de les informacions i/o d’allò que expressament no informen.

Per no ser titllat una vegada més d’incrèdul compulsiu, en la secció Cançó setmanal recomanada he adaptat l’entrada al moment de la litúrgia actual, sense defugir el precepte cinematogràfic imposat.

Març 22, 2010 / scapix

SET – HISTÒRIES DE CINE – SET

Benvolgut Adso, si tingués respostes per a tot estaria ensenyant Teologia a París. (Guillem de Baskerville a El Nom de la Rosa)

Per raons diverses vaig poc al cinema i cada vegada m’hi veuran menys perquè entre la brutícia de la sala, l’olor de blat de moro, la butaca que et venen sense numerar i que t’obliga a arribar deu minuts abans en determinades sessions i haver-te d’empassar mitja dotzena de trailers, m’hi sento terriblement incòmode. És car –enlloc he pagat tant com al nostre país– i no vull participar més a engreixar les butxaques d’uns exhibidors còmplices de boicotejar amb falses excuses la nostre maltractada llengua. M’adaptaré a les noves, o ja no tan noves possibilitats que disposem per veure cinema a casa, sol o en companyia.

No sóc especialista en cinema, tanmateix m’atreveixo a recomanar set pel·lícules de cine que m’han colpit. Si hagués de trobar un fil conductor que les emparentés segurament apuntaria els límits de les relacions humanes en l’àmbit i la idea del concepte de l’amistat.

NINGÚ NO ÉS PERFECTE (Some like it Hot) EUA, 1959, de Billy Wilder. Combina magistralment els ullets que destria el film vers el gènere negre i el musical. La disfressa elevada a categoria. Ultrapassats 50 anys de la seva estrena als EUA, qualsevol altre comentari resultaria sobrer per aquells que ja l’heu vista un munt de vegades i no us en canseu mai.

PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO (The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert), Stephan Elliot. Austràlia, 1994, un bon road movie i excel·lent comèdia. Drag Queens i homosexualitat tractats amb humor no mancat de moments tensos i rigor en el guió. El vestuari, impactant. I will survive, de Gloria Gaynor, i Abba es comporten com siamesos de la banda musical en aquest inesborrable film.

JUSTINO, UN ASESINO DE LA TERCERA EDAD, Espanya, 1994, excel·lent òpera prima de La Cuadrilla. Filmada en blanc i negre i amb un pressupost baix, mostra amb tocs d’humor àcid i dramàtic, la realitat de l’Espanya del terç final del segle XX, allunyada del desarrollismo oficial i de les veleïtats predemocràtiques del moment.

GUANTANAMERA, Cuba, 1995, Tomás Gutiérrez Alea. Un altre road movie d’embolics, on el tema de l’amor i la mort conviuen en estreta relació. No exempt de crítica ferotge i intel·ligent a la realitat de l’entorn, mostra l’evolució de l’autor en el context de la societat cubana. La lògica limitació de mitjans li atorgarien els mèrits que li manquen si aquest fos el cas.

LOS LUNES AL SOL, Espanya, 2002, Fernando León de Aranoa. En ple període d’emergència econòmica, aquest film coral ens recorda l’encara realitat existent per a molts. Pretesament ignorada des de detrminats mitjans, tots aquells que en el seu moment la van trobar exagerada, convindria que la revisessin ara que alguns disposen de més temps que no voldrien.

QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Burn after Reading), EUA, 2008, de Joel Coen i Ethan Coen. El guió, una veritable obra d’enginyera transformada en thriller d’espionatge còmic i humor crític amb el cinisme, les obsessions i les paranoies de bona part de la ciutadania nord-americana. Juntament amb Fargo (1996) i The big Lebowski (1998), per a mi, el millor dels Coen.

LA SUERTE DE EMMA (Emma Glüsk), Alemanya, 2006, dirigida per Sven Tddicken. Una història sublim, en un to dur, vital, sentit de l’humor finíssim i ajustat. De nou la mort i les ganes de viure, allunyades del melodrama tendre injustificat. La duresa filantròpica del final paga de sobres el preu de la pel·lícula.

Març 17, 2010 / scapix

METGES

El col·lectiu mèdic va ser el més important dins la militància del partit nazi.

Podem establir que d’uns anys ençà el sistema sanitari públic ha millorat considerablement. Si hom té la sort de gaudir d’una relativa bona salut pot permetre’s l’afirmació anterior. Deixant de banda els despropòsits amb el tema de la grip A, les llistes d’espera per a intervencions o les derivacions als especialistes, el sistema més o menys funciona. Tenim bons oncòlegs, bons cirurgians, bons odontòlegs, bons ginecòlegs… Segurament d’això en podeu donar fe molts de vosaltres, entre els quals cal comptar un munt d’estrangers, siguin jubilats europeus a la costa o immigrants de condició diversa. La medicina tradicional que ens empara, però, s’ha mostrat insuficient en molts aspectes. Anar al metge per una trista malura comporta una llarga espera de mesos si et deriven a «l’especialista». Això fa que la majoria de mortals hàgim de procurar-nos un servei mèdic paral·lel, evidentment de pagament. Els canvis soferts en l’exercici de la medicina formen part dels nous avenços que pateixen els pacients. Avui dia els metges no toquen els malalts. Les exploracions acostumen a ser radiològiques, el que no es veu mitjançant la imatge no existeix, si una analítica no demostra el contrari el pacient és una persona sana. De vegades quan disfunció es confirma per aquests mitjans és tard… Abans, amb menys recursos, els metges exploraven els malalts i, sovint, l’exploració incloïa la palpació de determinades zones del cos del pacient, amb la qual cosa el metge o l metgessa intuïa una possible afecció. Aquesta pràctica sembla haver desaparegut dels manuals mèdics i es deixa per a fisioterapeutes, quiromassatgistes o practicants de les medecines o cures alternatives, la majoria dels quals mereixen poc crèdit als titulats a les nostres universitats però les cosultes dels quals cada vegada són més plenes de gent insatisfeta amb els tractament únicament farmacològics de la medicina tradicional.

Ah, no fumi, no begui, un cigarret furtiu i una cervesa al mes d’agost, per als nous metges del segle XXI poden justificar el vostre inconegut diagnòstic. Si no fumeu ni beveu,el diagnòstic pot ser establert com a síndrome psicosomàtic, qualsevol cosa per treure-us del damunt i passar la tarja de la vostra mútua les vegades que calgui. Sí, el sistema sanitari, públic o privat ha millorat considerablement perquè fa una anys la gent es moria abans…

Març 8, 2010 / scapix

JULI CAPELLA

Un seguidor del blog i alhora amic, el Jordi, em fa a mans l’article que publicà a la seva columna setmanal l’arquitecte, dissenyador i periodista Juli Capella. Per la seva concreció i claredat d’idees em permeto reproduir-lo amb l’esperança d’escampar-lo entre el personal que s’apropa a aquest espai. I donat, doncs, que es tracta d’un post singular perquè l’autoria és aliena, em permeto completar aquesta introducció amb uns prou coneguts versos perquè cadascú faci el que li doni la gana, sempre que utilitzi el cervell pel que serveix:

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, Ara mateix, dins L’Àmbit de tots els àmbits (1981)

¡ADÉU, PARTITS POLÍTICS!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia.Adiós,perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues. Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació. Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots. Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny. Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella, El Periódico de Catalunya

Març 2, 2010 / scapix

BCN OLÍMPICA

En aquest país (Catalunya) sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. (Josep Pla)

Ben mirat això de les candidatures olímpiques per al catalans no deixa de ser una broma de mal gust, talment com si, amb la crisi econòmica i política que patim, calgués esmerçar indignes quantitats de diners en la creació de llocs de treball –abans en dèiem feina– per ocupar bàsicament els socialistes que encara resten sense càrrec i sense sou oficial (que mira que s’ha de ser ruc per tenir carnet del partit i no estar encara col·locat!).

Algú, si pot ser també amb carnet, hauria d’explicar al senyor Hereu quina ciutat governa, en quin país viu i les prioritats i les mancances d’aquest territori i dels seus habitants, que les ciutats candidates a organitzar uns Jocs Olímpics haurien de disposar prèviament d’una xarxa de comunicacions i infraestructures bàsiques més o menys consolidades i efectives, i que els ciutadans no volem dependre de ser seu olímpica per tal de disposar de les millores que durant anys no s’han realitzat, que el guany se l’enduran els de sempre –empreses elèctriques, constructores i executius nomenats a dit que encara ens voldran fer creure que ens fan un favor–, que convertir de nou Barcelona en una capital espanyola de segona categoria ens empetiteix, que això de les candidatures olímpiques que no reïxen (i algunes de les que reïxen) és molt mal negoci –oi, Galladón?–, que és com iniciar una guerra, perdre-la i no voler ser considerat un perfecte estúpid. I ja posats en confidències, aquest mateix algú hauria de dir al senyor Hereu i al seu equip de campanya que la majoria de ciutadans no en tenim la culpa, que els nostres polítics siguin com són, que ens mereixem molt i molt més.

Però Barcelona no es projectarà mai com a ciutat candidata a organitzar un Jocs Olímpics d’Hivern perquè el senyor Jordi Hereu, el seu equip i el seu partit saben que el país no pot esperar trenta anys més les inversions que li calen. El senyor Hereu mai no faria declaracions per una Barcelona olímpica l’hivern del 2022 si no fos que fumés alguna substància rara i consumís algun tipus de determinats bolets.

febrer 24, 2010 / scapix

FER ANYS, CRISI O MADURESA

ELS PROLEGÒMENS

Quan hom sobrepassa els cinquanta –encara que no se’n sigui conscient– ja porta un temps en la decadència vital més absoluta. Si no s’ha perdut el temps en foteses, s’haurà adquirit un cert grau de saviesa i s’acumularan un munt d’habilitats per continuar sobrevivint en aquest món de depravadors. La degradació del cos és un símptoma d’alerta contra el qual alguns intenten lluitar més aviat amb poc èxit. Sovint es troba el buit de l’amic/s o amiga/gues que han desaparegut abans d’hora i es passen estones amb aquells que pateixen una malaltia que ha d’acabar amb ells. Se sol tenir la hipoteca més o menys encaminada, alguns fins i tot acumulen notables quantitats de diners i béns immobles, com segones i terceres residències–que els aprofiti!–, s’han promogut o adquirit els afectes socials amb qui ha calgut, en cas contrari ja no s’adquiriran mai, i queda per veure si s’aconseguirà amb els encara inconeguts…

APROXIMACIÓ A LA REALITAT

Més enllà del quart o cinquè decenni –a cadascú l’hi va com va– alguns canvis tecnològics i els nous hàbits que s’observen en els més joves es copsen com una nosa més que no pas com un avenç. I no sempre però, sovint, s’està convençut que es té raó.

Han canviat els interessos i el lleure. Les vacances es planegen amb paràmetres diferents d’anys enrere –quan falsament es pretenia mostrar als fills la immensitat del món i la diversitat de cultures–, s’està una mica cansat de tot i fa mandra haver de fer i desfer maletes. Qualsevol activitat és plantejada sota el prisma de l’adjectiu cultural (vacances, la tria d’un vi o l’àpat a qualsevol restaurant car o barat, un espectacle bo o dolent, una exposició, l’exercici físic…).

Alguns es refugien en el fals recurs de l’esport. Els bojos del gimnàs, la piscina i el jogging són algunes de les espècies temibles que deixa la meva generació. Fugiu-ne tan ràpidament com pugueu. Normalment posseeixen un pensament monolític basat en l’objectiu exclusiu de batre propis rècords, com més estúpids millor. Són uns perpetus imbècils.

La sensació d’incomprensió és absoluta en molts aspectes. La impressió que gairebé tot allò que es fa, que es fabrica, que es produeix va destinat únicament als cretins adolescents d’avui dia provoca una justificada angoixa, la qual cosa fa que la distància entre els joves d’ara i les generacions que els precedeixen resulti cada vegada més abismal. Proveu de mantenir converses normals amb aquests individus a veure què en traieu… Jo em limito, amb poques excepcions, a discutir seriosament només amb coetanis de menys de 15 anys per la part baixa i d’edat il·limitada per la part alta (en aquest cas, la paciència és fruit de l’agraïment que em mereixen).

CONTRA QUI REBEL·LAR-SE

En assolir l’edat de referència d’aquest escrit la gent no només es rebel·la poc i malament –encara es va a votar malgrat l’escassa confiança en el sistema–, sinó que molts impedeixen als seus fills de fer-ho, tot i no faltar-los motius. Enmig de la revolució conservadora dels 80 i el procés de globalització s’han educat els fills en una infància de somni, una adolescència transigent i una cloenda acadèmica que els ha permès assolir diverses carreres i màsters alhora que se’ls demana que acceptin salaris ínfims i renúncies socials per les quals se suposa que les generacions anteriors van lluitar.

A hores d’ara els referents de la pròpia joventut ens han traït i no tenim contra qui rebel·lar-nos. El nostre exemple resulta, doncs, del tot estèril per a generacions posteriors, a les quals es demanen sacrificis i es transmet, per primera vegada, un món pitjor del que han rebut els seus pares. El fracàs de la nostra generació en el llegat és rotund.

febrer 17, 2010 / scapix

DELS GOSSOS I ELS SEUS AMOS

De fet, els gossos practiquen l’adulació, més que no pas la fidelitat. (Joan Fuster)

Alguns dels signes que indiquen l’actual estatus de suposat benestar es manifesta en la convivència sota un mateix sostre d’humans i bestioles de qualsevol mena (llangardaixos, serps, tortugues, ratolins, ocells, gats i gossos, etc., etc). Deixant de banda que aquests tipus de bèsties solen viure en condicions millors que la majoria d’africans o que molts dels nostres conciutadans, potser perquè m’han educat en el respecte vers animals i persones, se’m fa difícil comprendre aquesta comunió gairebé espiritual entre ambdues espècies. El fracàs estrepitós en les relacions personals sembla donar llicència perquè cada vegada més gent opti per la cohabitació amb bèsties a cases i pisos. Els propietaris d’aquests éssers solen ser intransigents a qualsevol observació relacionada amb la bèstia de la seva pertinença sempre, esclar, que no es tracti d’una lloança, per absurda que aquesta sigui. El propietari o propietària d’un d’aquests animals, curiosament, pot canviar radicalment el seu discurs si una idèntica observació a un mateix comportament és feta en relació a la bèstia d’un altre.

Els amos dels gossos són inconscients o bé es mostren indiferents a les molèsties que susciten aquests animals, sigui bèstia grossa o petanera. Volen creure que recollint la merda que escampen els quadrípedes per voreres i parcs compleixen amb escreix amb les obligacions de ciutadania. I no parlem ja dels orins que els obliguen a escampar enmig de l’asfalt, empedrat urbà o sorrals destinats al joc dels propis fills!

S’ha transformat en costum haver de suplicar permís de pas a l’insensat propietari d’un d’aquests animals a l’hora de circular per qualsevol vorera urbana. Entre l’estira i arronsa de la corretja amb què el subjecta, l’animal que torça a dreta i esquerra, les paraules tendres i cridaneres que l’eixelebrat o eixelebrada de torn destina a la bèstia i tot plegat, si ens lliurem de fer-nos mal és més per voluntat divina que no humana. Això si hem tingut la sort que la bèstia no ens ha ensumat com a porcs o llepat qualsevol part del cos o vestit. Si es dóna el cas que ens empastifa les seves baves, ràpidament el beneit de l’amo procura excusar-se amb un estúpid rictus d’orella a orella, alhora que que ens aborda –de lluny estant, perquè el que és a prop és la bèstia, no l’amo– i amb simpatia de prostituta a la recerca de clients ens esclafa: “No fa res, és molt tranquil” (si la bèstia és femella dirà “tranquil·la”, estigueu-ne segurs). Energúmens totals, això és el que són, aquesta gent!

Traieu-vos del cap anar a passejar de nit per qualsevol zona enjardinada. Per cartells que hi hagi indicant que cal portar els gossos lligats i amb morrió, allà no n’hi veureu cap. Això sí, merda a cabassos –amos inclosos– i a veure quin d’entre la munió de cans aplegats al parc en aquelles hores intempestives corre més o fa més festes al seu senyor. Allò és el despropòsit de la civilització. No us molesteu en fer complir les ordenances municipals, ningú no us farà cas. El costum fa la llei i si no s’hi posa remei estem abocats a equiparar-nos amb la selva. Els nostres ajuntaments destinen recursos per eradicar l’excés de coloms que sobrevolen les nostres ciutats, per què no fan el mateix amb els gossos que campen enmig de l’asfalt, voreres o zones d’esbarjo? La resposta políticament correcta, la conec: “Perquè els seus amos voten”. I així ens va…

Si aquests animals –els gossos, vull dir– algun dia infecten una malura, provoquen accidents o han de matar algú (no és res estrany, ha passat i passarà), confiem que almenys les víctimes o “beneficiaris” siguin els seus propietaris o llurs famílies.

Excepcions, n’hi deu haver, jo en conec. Un parell i prou.

febrer 9, 2010 / scapix

VALENTINE’S DAY

Especialment per a mi, diumenge vinent és un dia assenyalat. El festejo i el rumio per motius ben diferents dels que la invasió cultural que ha sofert part del món ens ha volgut imposar. Aquesta imposició, a la qual ens hem abocat amb desmesura i mansuetud pecaminosa, ha aconseguit modificar els estàndards dels nostres costums i de les nostres festes alhora que ens convida a divulgar –amb la cartera per davant– sentiments íntims i comuns com una mena de taxa del dia.

M’aplico sense pudor les recomanacions de la suposada Diada i… ¿res més tendre i íntim que aquesta imatge rebuda d’una alta cort gironina amiga? Si penso en el preu dels pernils que han d’oferir aquesta parella d’enamorats i en el plaer que proporcionaran a paladars diversos un cop escorxats i assecades cuixes i espatlles, em sembla que satisfaig de sobres les aspiracions de la publicitat més audaç.

Bon Dijous Gras i feliç Carnaval!

gener 28, 2010 / scapix

REFLEXIONS SOBRE IMMIGRACIÓ, ESTRANGERS I PAÍS

Debatre sobre temes d’immigració forçosa, la que fa referència a la població pobra de procedència majoritàriament extracomunitària (UE), és complicat però sembla que tothom n’és capaç, d’opinar i debatre en el sentit que sigui. Així, doncs, malgrat la delicadesa del tema, m’atreveixo a dir-hi la meva.

D’una banda penso que les mesures que adopten els governs, siguin d’on siguin –locals, comarcals, estatals…– i del color que siguin, tenen com a únic objectiu el fet propagandístic. Des de la comoditat relativa que comporta la nostra posició, que ens permet formar part d’ONGs, etc., etc, obviem el fet que la immigració actual competeix en termes de pobresa (serveis i ajuts públics) amb els més desfavorits, la qual cosa permet que les classes benestants aportin el discurs més generós amb la immigració. Probablement més d’un modififcaria el discurs si els nouvinguts/immigrants en massa fossin, amb dret a exercir, advocats, metges, docents, tècnics espe-cialistes, arquitectes, periodistes… Vull només alertar que som a fregar d’un discurs demagògic, típic dels partits xenòfobs i neonazis. I aquí enllaço amb l’objectiu propagandístic dels governs: les lleis poden ser tan laxes o dures com es vulgui però la seva aplicació es nul·la en molts aspectes -no jutjo la seva conveniència, només ho acredito- i això fomenta i esperona cada vegada més l’aversió a la característica immigrant per part dels autòctons més desfavorits. Cal posar bases sòlides perquè no s’escampi aquest mal vent, però el primer que convé és obligar a abandonar la propaganda institucional dels governs de torn que, lluny d’afrontar la veritable qüestió, mantenen una legislació confusa i contradictòria; el pitjor que es pot fer en qualsevol tipus de controvèrsia.

El terme estranger sembla que el reservem per altres categories d’immigrants (ui, perdó…). No sóc especialista en el tema però, llevat dels casos del refugiat polític, crec que fem la distinció del terme en quatre tipologies ben diferenciades: a) aquell que s’instal·la a la costa o a qualsevol altre indret amb la finalitat de repòs i gaudi, generalment europeus del nord; b) aquells o aquelles que per raons de relació s’han establert al lloc autòcton de la parella; c) l’executiu o esportista d’elit que es desplaça d’acord amb les ofertes que rep i d) finalment tenim el cas dels infants adoptats procedents del Nepal, la Xina…, per bé que aquests infants quan arriben aquí disposin de la paperassa formal i d’una família que els acull com a propis, poden passar per estrangers a ulls de molts desco-neguts.

El llenguatge és un sistema comunicatiu viu, en evolució i, en conse-qüència, gens innocent. Recordo, de nen, que consideràvem immigrant a aquella persona procedent d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, fins i tot de l’Aragó que venia per establir-se entre nosaltres. En l’actualitat, integrats o no al país, a ningú no li passaria pel magí anomenar-los immigrants. Si reprenem el fil de les quatre tipologies d’estrangers que he descrit amb anterioritat constatem que la relació immigrant/pobresa mena directament a la diferenciació immigrant/estranger. I amb aquest doble terme sí que podem encabir –en l’apartat que convingui o en un de nou, si cal– a l’immigrant/nouvingut espanyol de la segona meitat del segle passat que no s’ha integrat pels motius que siguin.

gener 27, 2010 / scapix

PER L’AMOR DE DÉU…

He dubtat d’intitular aquesta entrada com un segon “Tranquil, Jordi, Tranquil…”, recordant-me una vegada més del desaparegut grup de Canet, però he preferit mantenir les formes de l’original que m’ha arribat. Molt millor i més precís, tot s’ha de dir.

En l’entrada referida més amunt (21-10-2010) em queixava de la pressió per publicar que rebia de part d’alguns lectors i/o seguidors d’aquest blog, molts dels quals exigíeu un espai que jo no us puc oferir sinó en forma de “comentaris”. Bé, ha arribat el moment, aplicant-vos un paral·lelisme senzill i pràctic, de fer-vos entendre les coses ja no per voluntat pròpia sinó divina.

Si heu arribat a l’enllaç, l’heu clicat i l’heu llegit, les paraules que pugui afegir són del tot sobreres, motiu pel qual només em resta dir que, ara que els bisbes sembla que estan per la feina, no us estranyi si inicien el procés de la meva beatificació. A tots els que ho heu fet possible, moltes gràcies. Ens veiem al cel (sense preses, però, eh?).