Si bé la velocitat és un factor determinant en els accidents de trànsit, gairebé mai superar els límits en 20 o 30 km/h és la causa d’un accident. Demostrat aquest fet per tots els estudis realitzats últimament, llevat dels del Servei Català de Trànsit i de la DGT, que insisteixen només en el factor humà atribuït als conductors –han descobert la sopa d’all!– i obvien cap avaluació de la responsabilitat pròpia, em pregunto quina és la funció d’aquest organismes avui dia, a banda del profit monetari.
En el seu intent recaptatori, l’Administració s’aprofita dels conductors per fer caixa i destinar les generoses quantitats que ingressen per aquest concepte cap a altres partides. I com que el despropòsit cada dia creix sense que ningú els ho privi, l’Ajuntament de Barcelona insisteix en la retirada de punts als ciclistes. Que n’arriben a ser, d’estúpids! Que no saben que la retirada de punts és el que menys interessa als organismes de trànsit? D’on obtindrien els diners si redueixen el nombre de conductors?
El que de veritat pretén aquesta tropa de buròcrates és la sanció econòmica al ciclistes, fins ara difícil d’aplicar. I aquest és un primer pas, oi, senyor Hereu? Per cert, com tenim les Olimpíades, alcalde?
Com que no en tenen prou amb reduir de 50 a 30km/h la velocitat urbana, al final s’atreviran a multar els ciclistes per excés de velocitat!
Pocs dies abans de les vacances el nostre Parlament ens obsequiava amb el nou Codi de Família, el qual obliga els pares de nens adoptats a informar-los d’aquest fet quan els menors arribin a l’edat de 12 anys. Aquest codi no és sinó el paradigma de l’afany desmesurat que tenen alguns polítics per legislar i justificar així una mala però ben remunerada gestió. L’intervencionisme d’alguns polítics en les nostres vides arriba a límits inimaginables en moltes dictadures.
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s’escuden en el fet d’haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d’una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s’escuden en el fet d’haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d’una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?Jo, que des de fa un parell d’anys sóc orfe de pare i mare, pateixo perquè el nou Codi de Família impulsat per la Consellera Tura (només la suprema negligència dels altres ha pogut fer bona aquesta dona, amb la de disbarats que ha comès!) m’ha arribat tard i mai no tindré garantida la meva autèntica concepció i paternitat. Ai, las, si l’haguessin parit abans, aquesta dona, la meva ànsia no tindria raó d’existir!
SAMFAINA
Així com a casa nostra vam disposar d’una burgesia que va empènyer el país a no perdre el tren de la industrialització, la desfeta del segle XVIII, entres altres nafres, va impossibilitar la formació d’una a hores d’ara tradicional classe dirigent on poder-nos reflectir. I, esclar, sense referents històrics on emmirallar-nos, ens hem de conformar amb ben poca cosa. El que tenim. Els espanyols sí que gaudeixen d’aquestes estirps dirigents i governin uns o els altres en les seves decisions sempre hi reposa el pòsit de la història. Als catalans, ni l’exemple del nostres veïns espanyols no ens serveix per aprendre’n alguna lliçó. Aquests, per enfrontats que estiguin, a l’hora de mantenir determinats pactes –contra Catalunya o el País Basc, posem per cas– de seguida s’han posat sempre d’acord. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, si finalment es presenta, i altres que s’hi vulguin afegir haurien de ser capaços d’acordar uns mínims als quals no es pot renunciar i fer-ho de forma conjunta. El degoteig de personalitats cap a posicions independentistes no cessa però tot plegat por caure en sac foradat per manca de voluntats i de la tradició política suara esmentada. Al final, resultarà que els que sempre han disposat d’aquesta tradició de poder i de govern tindran una vegada més raó i aquí «no passarà res», com va dir amb habitual fatxenderia Alfonso Guerra (vídeo). Si no ens volen entendre i cada dia ens entenen menys no té cap sentit continuar plegats. Altrament només mostrem la cara més cagarina que ens ha caracteritzat des de ja fa massa temps.
Després de la bestiesa de la prohibició dels bous (la bestiesa humana) i la paupèrrima resposta política a la manifestació del 10-J els professionals de la cosa pública ens han donat un merescut repòs (dic merescut per a nosaltres, no per a ells).
Tanta ànsia per recaudar quartos a les carreteres i se’ls enduen milers d’euros en tones de coure a la vista de tothom en ple estiu!!!
SANDRO-3
Els que vam saber intuir què amagava el personatge i la seva colla de sapastres molt abans que l’actual tragèdia presidencial es consumís ens alegrem de veure que damunt de paper cada cop són més els que el posen al descobert. Tard o d’hora la veritat s’escamparà com una taca d’oli.
APOCALIPSI I ALBADA
La festa d’Hèlios és a punt d’apagar-se, els que gaudeixen de salut i no han perdut la feina encara, a reprendre-la amb la intenció mínima de conservar-la, la resta, a seguir amb la quotidianitat. Reiniciem el cicle, aviat les neules les tornaran a oxigenar més del compte el cava.
CONDUIR
Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.
Per si no n’hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d’adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s’entesten en evitar-nos. Ah, no hem d’oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir…
Com que no s’han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d’ases.
RE PUBLICA
Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d’unificació de l’Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d’un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.
Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.
Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.
SANDRO-2
L’estiu del 2004 no s’atrevia a fitxar Eto’o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d’Özil, el jove i prometedor internacional alemany…
Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.
No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l’oportunitat per reprendre els camins de l’èxit.TELES I RÀDIOS
A manca d’idees i projectes, d’un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics… Cap d’ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l’oient a l’especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l’objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s’espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l’Elena Francis.
Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?
CLOENDA
L’analfabetisme funcional continua intacte malgrat l’educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d’alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L’enrenou recent pel tema dels manters n’és un abona prova.
Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l’estiu i, calor a l’hivern?
MALS AIRES
Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d’invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d’estalvi, cinemes… Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d’aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l’hivern o a l’estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!
TOROS
D’aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me’n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n’hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!
SANDRO
Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d’uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d’explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.
He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.
El soci ha estat només el braç executor d’una tria i d’una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.
LAPORTA
El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se’n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l’entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l’ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l’anterior però tampoc em sembla prou reeixit
Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d’Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.
Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l’ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.
Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l’Avui (21-9-1990) en defensa de l’ús d’alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l’Amadeu Fabregat .
Aquest juliol, pels carrers d’algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l’un al costat de l’altre amb la intenció de provocar les ganes d’anar-hi a fer un vol, al parc d’atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l’Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l’esquerra s’hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s’hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l’ambigüitat i l’embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d’emprar el recurs d’uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.
Fa poc, a finals del passat mes d’abril, quan el daltabaix de l’Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d’una traducció literal de l’espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d’intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l’exitós I have a Dream de l’activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l’omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l’Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d’un petit però precís pronom… I tot per culpa d’un pronom feble, President!
Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d’una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.
Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s’acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d’aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).
M’agrada el Barça i, potser per això, m’agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l’equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m’emociona ni m’irrita. No m’emociona perquè mai no m’he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m’irritaria si fos el cas que, considerant-me part d’ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.
Ara com ara em fa feliç que el món de l’esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d’Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l’equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.
Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l’independentisme cada dia creix i creix.
Quatre anys, un tribunal deslegitimat que reordena la llei per damunt de la voluntat popular expressada en referèndum… S‘acabaran per fi els intents –ingenus o no però sempre unilaterals– de projectes federalistes.
Final del camí, i si no els agrada que es facin repicar. O dit d’una altra manera, encentem una nova ruta plens d’il·lusió i que, per a no res, ens ha de resultar estranya.
Que en temps de crisi els polítics es dediquin únicament a legislar sobre temes de nul·la transcendència, procurant l’obtenció dels màxims rèdits electorals com a objectiu prioritari, és una realitat directament proporcional a la incapacitat que tenen per resoldre les dificultats quotidianes de la majoria de persones. Quan els interessa desviar l’atenció de temes concrets de país que afecten directament la ciutadania surten amb el renovat «ara no toca» i aporten com a exemple el tòtem de l’economia. I incapaços com són no es dediquen ni a una cosa ni a l’altra. Demagògia stricto sensu.
Amb el tema del burca i el nicab, uns quants alcaldes temorosos de perdre el càrrec han mostrat un més que notable esverament previ a la reflexió. El més trist és que la majoria d’alcaldes catalans crítics amb aquest model de vestimenta formen part d’uns partits (PSC-PSOE, la majoria, i altres de CiU) que vacil·len des de fa anys en massa temes, la qual cosa dóna ales als xenòfobs i a la dreta postfranquista, que recull amb prestesa aquestes propostes i intenta extraporlar-les urbi et orbe.
El debat fóra creïble si versés sobra la laïcitat del país de forma global, sobre la conveniència o no d’exhibir determinats trets identitaris de forma pública aquest, però, és un debat que no interessa, és impensable en la falsa democràcia que ens ha tocat suportar.
Que el debat és trist i de poc calat es justifica per si sol, però el més intolerant és que s’immisceixin en la llibertat individual i no ens permetin posar-nos el burca ni per carnaval, és clar que abans caldria trobar algú que ens els proporcionés, ni que fos alguna empresa de venda per correspondència…
Per tal de no veure’ls la cara jo posaria el burca a més d’un, així, de passada, també se’m faria més difícil d’escoltar les bajanades que diuen.
scapix - joan escapa 
