I CAPULETI E I MONTECCHI

CONTEXT DE L’OBRA.– I Capuleti e i Montecchi és una tragèdia lírica en dos actes composta per Vincenzo Bellini (1801-1835), amb llibret de Felice Romani, amb qui va col·laborar en la majoria d’ocasions. Es va estrenar l’11 de març de 1830 al Teatro La Fenice, Venècia.

Per escriure’n el text, de l’òpera, Felice Romani no es basà en la coneguda obra de William Shakespeare (1564-1616), sinó en un text anterior de Matteo Bandello (1480?-1560), el qual havia escrit una obra sobre una parella d’enamorats, Romeu i Julieta, i la situava a Verona, enmig d’una guerra civil local.

Mentre Vincenzo Bellini era a Venècia per preparar l’estrena local d’Il pirata, va rebre l’encàrrec d’escriure una òpera per a la temporada de Carnaval de 1830. Tot i només disposar d’un mes i mig, Bellini aconseguí acabar l’encàrrec en aquest espai de temps, gràcies a autoapropiar-se de bona part de la música que tenia escrita per a la fracassada òpera Zaira, un accident en la carrera musical del compositor.

Amb I Capuleti e i Montecchi el tàndem Bellini-Romani proposa una mirada renovada del mite de Romeu i Julieta i converteix l’amor en un gest sacríleg enfront d’un món marcat per l’orgull i la violència. El protagonistes no són dos joves que experimenten un amor apassionat sinó personatges madurs, casats d’amagat, per tant, experimenten una relació d’amagat. L’impossible amor de la parella és present en l’obra, naturalment, tanmateix aquesta s’aparta de la mirada shakespeariana i hi aporta la tradició italiana del conflicte, on l’odi és vist com un destí i no una circumstància. L’amor que es professen Romeo i Giulietta transgredeix les normes socials, passa de ser un sentiment lliure per esdevenir sacríleg ja que posa en qüestió els valors que sostenen l’honor del llinatge. En la dicotomia sobre si l’important és el vessant polític o el vessant de l’amor i la puresa, no ens decantarem de pla per cap de les opcions, ja que ambdues hi són present; més encara si considerem que en la dècada del 1830, quan l’òpera va ser escrita i presentada a Venècia, allà tenien més que ben instal·lats els austrohongaresos, per tant, els temes de la pàtria calia camuflar-los, entre d’altres, en les històries d’amor.

Rossini i Donizetti i Bellini configuren la tríada de compositors italians que va dominar l’escena operística fins l’eclosió de Verdi; els tres compositors són el paradigma del bel canto, terme amb què es coneix l’estil de cant que se significa per la bellesa de timbre i per la recerca de la virtuositat. Aquest estil sorgeix a Itàlia a finals del s. XVI i arriba a la seva màxima esplendor al primer terç del s. XIX, època coneguda com a belcantista.

VICISSITUDS PRÈVIES PER CAUSES ALIENES.– Abans d’endinsar-nos en el contingut de la representació resulta imprescindible esmentar algunes qüestions prèvies que fan de mal pair i generen desconfiança en la gestió del Liceu. A darrera hora el Gran Teatre del Liceu va canviar la producció d’aquesta òpera, així que servidor s’ha quedat amb les ganes de veure, no dec ser l’únic, el debut al Liceu d’Adrian Noble, el curriculum del qual inclou produccions del Metropolitan Opera de Nova York (MET), del Teatro alla Scala di Milano, el Teatre Bolxoi de Moscou (els enllaços amb webs de Rússia continuen blocats a la UE per la guerra d’Ucraïna). El que es representa al Liceu aquest dies és la producció de l’Opéra Royal de Walloine-Liège d’I Capuleti e i Montecchi, amb el director i escenògraf brasiler Allex Aguilera, establert des de fa anys a València. La notícia del canvi en la producció arribà a molts de nosaltres a través de l’article firmat per Maricel Chavarría i publicat a La Vanguardia el passat 24 d’octubre, és a dir, només sis dies abans de l’estrena! És de suposar, doncs, que aquest sobtat canvi explica per què encara apareix Adrian Noble en alguns impresos i el nom d’Allex Aguilera en altres. Consultada la pàgina web del Gran Teatre del Liceu, sense data, s’hi llegeix: «Avís sobre la producció. A causa d’ajustos en les condicions de producció, no ha estat possible mantenir la planificació inicial, que preveia la presentació de la producció d’Adrian Noble procedent de La Scala de Milà. El Gran Teatre del Liceu presentarà la producció del director d’escena Allex Aguilera de I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Berllini, estrenada a l’Opéra Royal de Wallonie-Liège el 2024». El comunicat no aclareix quins són els motius o «ajustos en les condicions de producció» que han obligat al rapidíssim i urgent canvi de muntatge. El públic, la crítica i qualsevol persona relacionada amb la temporada operística barcelonina mereix una explicació més precisa i més rigorosa, ni que sigui per mantenir el bon crèdit del Gran Teatre del Liceu. Si el que fins aquí s’exposa no sembla una suficient manca de previsió del teatre, el 26 d’octubre el públic amb entrada per la sessió de l’11 de novembre vam rebre un email anunciant-nos que, amb motiu de la vaga general anunciada per aquell dia, la sessió s’ajornava 24 hores per qüestions derivades de seguretat i mobilitat, i precisa el correu: «Les localitats adquirides per a la funció inicialment programada seran vàlides automàticament per a la nova data, sense necessitat de fer cap tràmit addicional». Cap problema si no fos… , si no fos que una setmana més tard, el dia 3 de novembre, rebem un nou email on se’ns fa saber que, arran d’aquest canvi de data, «per raons d’agenda», Lisette Oropesa no podrà interpretar el paper de Giulietta ni Riccardo Frizza dirigir l’orquestra. Arribats a aquest punt, el tema passa ja de taca d’oli i més que en una falta de respecte al públic que ha comprat i pagat l’entrada es transforma en una presa de pèl en tota regla, la qual cosa mereix, almenys des d’aquest humil espai, la reprovació total i absoluta de la senyora Helena Guardans Cambó, sense esperar als tradicionals 100 dies de gràcia que el càrrec li atorga. Les entrades comprades eren per una producció i un elenc determinats els quals, de mica en mica, han embetumat i desvirtuat. Per rematar la maldestre conducció dels problemes sorgits amb aquest I Capuleti e i Montecchi, Gran Teatre del Liceu s’autodesacredita quan al web afirma que Marina Monzó fa el seu debut al Liceu i, alhora, en un correu electrònic de 3 de novembre, ens recorda les actuacions a L’elisir d’amore la temporada passada. De traca i mocador!

Servidor va respondre l’últim email de Liceu per comunicar-los que no acceptava les disculpes per les molèsties causades pel canvi d’elenc; val a dir que en 20 minuts escassos el teatre em va facilitar un canvi de funció, d’acord amb les condicions de compra i pagament efectuats el seu moment. En fi, els problemes han estat diversos per arribar allà on érem al juny, excepte en el canvi de producció. I ara sí, ara ja podem introduir-nos de ple en la funció, concretament la de dijous, dia 5 d’aquest mes de novembre; només afegiré que fins la primera de les representacions d’aquesta temporada, I Capuletti e i Montecchi s’ha representat únicament en 34 ocasions al Liceu, la darrera de les quals es remunta al 1r de juny de 2016.

EQUIP ARTÍSTIC O DE CREACIÓ ESCÈNICA.– La proposta d’aquesta producció no s’emmarca en l’època del Ranaixement clàssic ni en l’actualitat sinó en un període indefinit intermig, que podríem situar en l’època del Romanticisme i del Risorgimento, és a dir, en temps de Bellini i Romani. El director d’escena incideix en les divisions, en els odis civils i polítics endèmics entre clans com un destí inevitable, enfront del qual la resistència de l’amor de Romeo i Giulietta acaba resultant excessivament fràgil.

El text de Romani descriu una Giulietta lluny de l’adolescent shakesperiana que servem encara avui en l’imaginari i el muntage d’Allex Aguilera ho reflecteix a l’escenari, on trobem una jove propera a posicions d’emancipació de la dona, per exemple, quan questiona la proposada fugida per amor, perquè no vol abandonar el seu pare, tot i que aquest la menystingui; a més a més, «per entremig hi ha qüestió de la pròpia pàtria», explicà el director d’escena a l’article de LV abans esmentat.

Ja en el segon acte, en el duet amb Tebaldo, Romeo manté l’actitud masculina de guerrer, però es produeix un gir inesperat quan Tebaldo descobreix que sota la roba del seu enemic, s’amaga un cos de dona… i li fa un petó! Que Tebaldo, promès de Giulietta i amic del seu germà, mort per Romeo, besi aquest/a últim/a provoca una càrrega eròtica i una ambigüitat que l’espectador no pot passar per alt; aquesta valentia teatral trenca etiquetes, almenys a la sala. L’amor, la passió i el dolor d’aquesta tragèdia no depenen d’una estructura rígida, interpel·len qualsevol persona. Naturalment la proximitat de les veus de la soprano (Giulietta) i de la mezzo (Romeo) ajuda a diluir d’alguna manera l’estricta divisió home-dona.

L’escenografia, a càrrec del propi Aguilera, presenta un sol espai amb sengles murs, a dreta i esquerra, entorn una capsa central, talment com si fos una illa al centre històric de Verona, amb l’aigua del riu Adige provocant l’efecte mirall. Una simple barana de forja fa una picada d’ull a l’inexistent balcó, o almenys això provocà en el meu imaginari particular. Excepte en l’escena final, la capsa central roman present a l’escenari amb significat i estètica coherents, llevat quan, com si fos una capsa de nines, és d’on surten i es reclouen tres parelles de ballarins. Uns vídeos d’Arnaud Pottier (no confondre amb l’homònim i també creador audiovisual Arnaud Potier) completen la posada en escena. Incorporar el vídeo al teatre pot resultar una excel·lent praxi però, quan aquesta no aporta res o quasi res, costa de justificar, com passa en la majoria de projeccions d’aquest muntatge.

La francesa Françoises Raybaud firma un vestuari que remarca l’atemporatlitat del relat que afirmava amb anterioritat; mentre Giulietta és abillada amb vestits propers a la modernitat –el primer que mostra presenta més manufactura de confecció que estil i lluïment–; en Romeo, en canvi, destaca una vestimenta d’època.

Poques vegades una il·luminació com la que l’alacantí Luis Perdiguero projecta en aquesta obra m’ha resultat tan encertada. Els clarobscurs grisos aporten una atmosfera densa i solemne een els moments oportuns, la qual cosa millora l’escenografia.

En línies generals el muntatge és correcte, potser més convencional del previst per les pretensions que anunciava el Grant Teatre del Liceu a la presentació de la temporada, esclar que cal tenir en compte les dificualtats amb el canvi de producció a darrera hora. Amb especial interès faig esment del valor que té prioritzar la brillantor vocal, especialment en òperes belcantistes, per damunt de capricis rupturistes del regietheater de torn, en aquest cas, el públic no té motius de queixa.

INTÈRPRETS I DIRECCIÓ MUSICAL.– A diferència de les sopranos lirico-spinto (Montserrat Caballé, Anna Netrebko) o les classificades simplement com sopranos líriques (Mirella Freni o Nadine Sierra), la classificació de coloratura (Maria Callas, Joan Sutherland o Serena Sáenz) inclou aquelles sopranos de veu molt àgil, capaces de fer notes sobreagudes, ornaments i salts tonals molt ràpids. Per canvis en la veu, la coloratura pot aparèixer en sopranos líriques o lirico-spinto. En una altra ocasió ampliaré el tema amb la soprano leggera, soprano lirico-leggera, soprano dramàtica, soprano jove dramàtica, dramàtica de coloratura, soprano soubrette, etc. i si convé, i hi ha interès, en farem un post o entrada al blog per a descriure les categories de soprano .

La soprano de coloratura Lisette Oropesa ocupa un lloc preeminent als escenaris per mèrits propis, avui és una de les artistes més sol·licitades als millors escenaris operístics mundials. Estatunidenca d’origen cubà, debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2018-2019; és especialista en bel canto, Mozart i òpera francesa. El dia abans de l’estrena va elogiar l’Orquestra del Liceu: «Gairebé ploro en la italiana [durant l’assaig] amb el solo de trompa i el d’arpa». La seva Giulietta broda el personatge; en la seva extensa primera intervenció ja ens dona a entendre que demostrarà la seva condició durant la vetllada.

El paper de Romeo, tot i ser un personatge masculí, va ser escrit per a mezzosoprano o contralt, en un paper o ‘actuació de pantalons’ o en travesti*; uns anys abans, aquests papers eren representats per ‘castrati*. La mezzosoprano calabresa Raffaella Lupinacci s’estrenà com a professional el 2012 i avui és una figura consolidada; amb aquesta producció fa el seu debut al Liceu. Per a una diva emergent debutar al temple barceloní amb un dels reptes més exigents del bel canto ha de resultar plaent i alhora inaquietant. Romeo és un personatge complex, viu atrapat entre la determinació de lider militar i el dolor de l’amant noble i pur que es deixa portar per la passió i es descobreix condemnat a la tragèdia. Atès que l’òpera de Bellini eludeix l’enamorament durant el ball, l’escena del balcó i ens presenta Romeo quan aquest arrossega ja el pes d’haver mort el germà de Giulietta, l’actuació requereix una bona dosi de concentració per l’atmosfera que envolta el personatge. Liupinacci es mostra segura i expressiva. El seu duet amb Tebaldo resulta un dels moments teatrals més intensos de la representació. La seva actuació complementa perfectament la d’Oropesa, les interpretacions de les quals resulten balsàmiques per un públic que els ho agraeix. Les intèrprets protagonistes d’aquest I Capuleti i e Montecchi no només ens regalen unes veus celestials sinó que comparteixen l’impacte de la partitura de forma conjunta i aconsegueixen una envejable comunió entre les dues veus sense que, almenys aparentment, l’una intenti sobresortir més que l’altra. La compenetració d’amdues artistes queda reflectida una vegada més a l’hora de les salutacions finals des del prosceni.

El croata Marko Mimica (Zagreb, 1987) és el baix-baríton que interpreta el paper de Capellio, avui dia és un dels artistes més sol·licitats d ela seva generació. Debutà a Gran Teatre del Liceu la temporada 2015-2016 amb Lucia de Lammermoor, repetí la temporada 2018-1019, primer amb I puritani, un altre Bellini, i Luisa Miller; la temporada següent hi participà amb Aida i, ja més recentment (2021-2022), Turandot i La cenerentola (2023-2024). La veu greu i la seva figura alta i esvelta impressionen. Un altre dels debutants al Liceo és el tenor peruà Iván Ayón-Rivas, Tebaldo, el promès de Giulietta de qui, a més a més del ja subratllat excel·lent duet amb Lupinacci, afegim ara una actuació teatralment i musical excel·lent, ben resolta en els aguts, en el fraseig, quan calia sobresortir entre el cor i l’orquestra i experimentat en el legato. Alejandro López, baix mexicà, interpreta Lorenzo, metge dels Capuleti que intercedirà en els desitjos de la parella amb més voluntat que encert. La temporada 2020-2021 debutà al Liceu i hi ha tornat les temporades 2024-2025 i 2025-2026. Finalment cal remarcar molt positivament lla fgeina i execució del cor, totalmenr masculí en aquesta ocasió.

Riccardo Frizza, el director de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu per aquesta òpera, dirigir-la també fa una dècada, quan es va representar per darrera vegada. «És dels primers Bellini que vaig dirigir en la meva carrera, li tinc una gran estimació amor». El mestre italià domina la partitura i aconsegueix un so ben mesurat; els solos de trompa i arpa, així com els de clarinet, flauta i violoncel poden considerar-se entre les millors melodies del repertori de Bellini. El públic li reconegué el seu savoir faire amb la batuta.

EPÍLEG.– Si després dempassar-vos la lectura sencera del post seguiu sense cap motivació per l’òpera, sempre podreu organitzar-vos un viatge a Sicília amb estada a Catània, on, entre altres monuments de la ciutat, a l’interior de la Cattedrale di Santa Agata, trobareu el sepulcre del gran Vincenzo Bellini i, mentre descobriu la ciutat, entre passeig i passeig, menjar-vos un bon plat de pasta allà Norma, recepta que rendeix homenatge a la més famosa composició d’aquest gran músic catanès (completeu l’àpat amb un cannolo de crema o de xocolata). Si tampoc no us abelleix res d’això, a Catània sempre podreu acostar-vos fins l’Etna o seguir els passos d’un altre gran catanès, Franco Battiato (1945-2021). Si, tot i amb les propostes ofertes, continueu desmotivats, mantingueu-vos reclosos a les vostres llars, amb al comandament de la tele entre les mans o davant la pantalla de l’ordinador propi i espereu que la parca se us emporti; el món ni ningú trobarà a faltar el vostre vigor.

* Veieu, en aquest mateix blog, l’entrada Falstaff (16 de juliol, 2026).