AIDA
Aida, Giuseppe Verdi, Gran Teatre del Liceu, Barcelona, temporada 2026-2027, funció del 28 de setembre.
Aquesta és l’òpera que més vegades s’ha representat al Gran Teatre del Liceu, supera les quatre-centes cinquanta representacions, la qual cosa significa que el públic català estima Aida* i estima Verdi.
La producció que arriba al Liceu neix al Festival de Salzburg de 2017 i és la primera incursió en el món de l’òpera de l’artista iraniana establerta als EUA Shirin Neshat. Avui, quan han passat ja vuit anys d’aquella data, el muntatge ha sofert dues revisions, la primera el 2022 i l’última al 2025, abans de presentar-se aquest mateix any a l’Opéra National de Paris com una producció «creada al Festival de Salzburg» i, posteriorment, recuperada en coproducció entre l’Opéra National de Paris i el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Aquesta Aida no s’havia representat mai a Barcelona, per tant és el debut del muntatge, el Liceu el presenta com una «nova producció» i cita únicament com a recorregut anterior les representacions de Salzburg i París.
La direcció d’escena aporta motius sobrats per a tota mena d’opinions. Interpretar Aida com un clam contra els horrors de la guerra no és nou, ni convertir Aida en una dona atrapada sota la pressió d’interessos polítics i que, tanmateix, es nega a renunciar a la seva llibertat, en canvi, el protagonisme femení que respira aquesta posada en escena resulta interessant, més encara quan ara l’Antic Egipte muda en un suposat règim procliu a l’actual Orient Mitjà. Neshat ens exposa una història clàssica transportada a l’experiència personal de dona de família iraniana exiliada que no oblida les seves arrels ni l’horror de les dictadures teocràtiques. Fidel a seva trajectòria d’artista visual, complementa algunes escenes amb filmacions que mostren la brutalitat de l’exili, la guerra i la violència contra les dones. En alguns moments molt concrets, quan les filmacions dominen l’escenari més que no pas el complementen, els actors esdevenen tristament el més semblant a figures de pessebre, amb la qual cosa la intencionalitat primigènia queda desvirtuada. Lamentablement el muntatge està exageradament mancat d’expressió teatral, les responsabilitat en aquest aspecte ha d’anar compartida entre la directora d’escena i la responsable de la dramatúrgia, la berlinesa Yvonne Gebauer.
La concentració dels aspectes globals en què se centra aquesta Aida, és a dir, l’estat permanent de guerra, les relacions entre poder i vulnerabilitat individual, dit d’una altra manera, entre la pressió política i la llibertat personal; les relacions home-dona o deure-desig deixen de banda alguns aspectes clàssics i tradicionals que el públic espera d’Aida, com ara, la grandiloqüència a l’escenari quan l’orquestra interpreta la cèlebre Marxa Triomfal.
Alguns canvis en la trama i recitatius desvirtuats, però sobretot els dilatats i avorrits preludis teatralitzats als entreactes distorsionen el muntatge i la continuïtat musical, sense aportar res o ben poc a canvi, la qual cosa provocà les ires d’alguns espectadors dels pisos alts.
L’escenografia, a càrrec de l’alemany Christian Schmidt, presenta un imponent cub blanc que gira i es divideix quan convé per acollir o fer sortir del seu interior els protagonistes. Elegant i resolutiva. Tatyana van Walsum, britànica, i Felice Ross, estatunidenca de naixement i resident a Israel, respectivament, són les responsables del vestuari i la il·luminació, ambdues mereixen una menció particular, ja que, a no ser que la menció sigui negativa, normalment aquesta responsabilitat queda en segon pla, val a dir, doncs, que vestuari resulta esplèndid i la il·luminació molt encertada.
El muntatge fuig de l’exotisme i la monumentalitat** que ha provocat Aida en tantes ocasions, l’escenari mostra un concepte atrevit i certa mesura arriscat, si bé hi ha aspectes menors i algun de no-menor que podrien o caldria millorar molt, com la dramatúrgia, els moviment i gestos d’intèrprets de facto són inexistents per al públic.
Hagués estat bé que la directora d’escena participés en les salutacions finals però només en té obligació el dia de l’estrena, obligació que potser va essent hora que es revisi; no proposo que aparegui a cada representació, especialment les de llarga durada, però el públic en el seu conjunt mereix més que una única aparició.
Ha estat valent i atrevit el Liceu portant Anna Netrebko per a la inauguració de la temporada, la diva avui russo-austríaca està informalment acusada de formar part de l’oligarquia del règim de Putin, si bé mai ha estat en cap llista com a artista o personalitat vetada per la UE. D’ençà un concert el 2019, també al Liceu, on compartia cartell amb l’aleshores marit seu, el tenor àzeri Yusif Eyvazov, que no actuava al nostre país, és per això que, si més amunt deia que Barcelona estima Verdi i estima Aida, afegeixo ara que Barcelona tenia i té ganes de Netrebko. L’actual Aida està programada per a setze representacions però Netrebko només participarà en quatre (dies 25 i 28 de setembre i 1r i 4 d’octubre), la resta de funcions el personatge va a càrrec d’Anna Pirozzi (27 de setembre), Olga Maslova (23 i 29 de setembre i 3, 8, 11 i 14 d’octubre) i Ewa Plonka (7 d’octubre).
La diva russa es converteix en protagonista de la vetllada gràcies a la qualitat de la seva extraordinària veu i capacitat de convertit els aguts en fils de veu infinita que sap apagar súbtilment i dolça. Especialment però no única, en el tercer acte quan l’obra obliga Aida a romandre, gairebé tothora i de forma omnipresent, damunt l’escenari, la qual cosa planteja a la intèrpret una situació complicada: dos llargs i esplèndids duets –amb el seu pare, Amonasro, primer, i amb Radamès, el seu enamorat, després– sotmetent a una prova duríssima la seva capacitat musical i la seva preparació tècnica. Netrebko resol la situació de forma admirable. Brilla en els aguts i interpreta magníficament O patria mia; com a actriu queda restringida per les mancances teatrals del muntatge, tanmateix quan el descrèdit de l’actual Govern autonòmic interrompé l’acte amb les alarmes als telèfons mòbils, resolgué la situació amb una llarga i expressiva mirada al públic, acompanyada d’una nogensmenys llarga rialla, i s’assegué informalment damunt els prosceni, mentre el tenor que interpretava Radamès, Arsen Soghomonyan, restava immòbil. Com a actriu, amb aquesta personalísisma acció, demostrà a tothom com desaprofita el muntatge el seu talent interpretatiu (i el de la resta de l’elenc).
La mezzosoprano bielorussa Ekaterina Semenchuk ha estat una descoberta fantàstica, inesperada; la seva interpretació i cant damunt l’escenari fou de les actuacions que, segurament, causaren més impacte al públic. Arsen Soghomonyan, tenor armeni i primera referència distinta respecte del dia de l’estrena, si bé no va brillar com s’esperava en la cèlebre ària Celeste Aida, va millorar a mesura que avançava la representació i musicalment resol el paper de Ramadès més que bé; com amb altres intèrprets de la representació, mantinc dubtes respecte si la falta d’expressivitat és imputable a ell o a la direcció. Escoltava per primera vegada el baix Alexander Köpeczi, romanès i hongarès, el qual interpreta a la perfecció el paper de Ramfis, màxim sacerdot egipci. Un altre baix, en aquest cas l’italià Vittorio De Campo, personifica la segona i última variació de cantants respecte la sessió del dia de l’estrena; interpreta el paper de rei dels egipcis amb correcció i, encara que està per sota de Köpeczi, els dos baixos complementen llurs personatges. La darrera vegada que vaig escoltar el baríton polonès Artur Ruciński fou en aquest mateix escenari, feia de Don Carlo di Vargas a La forza del destino, un altre Verdi, fa dues temporades; el seu Amonasro, a Aida, més que correcte, és de notable alt.
Els andalusos Moisés Marín, tenor, i Carmen Buendía, soprano, com a missatger i sacerdotessa, respectivament, compleixen; en el cas del primer, molt assidu al Liceu, potser va ser hora de donar-li oportunitats de més responsabilitat.
La direcció d’Antonello Manacorda, precisa i refinada des de bon principi, amb atenció constant al cor les múltiples vegades que aquest és coprotagonista musical a Aida. La seva figura, acompanyada d’un vestit a mida de bona factura italiana, imposa seriositat, elegància i savoir faire. Menció imprescindible mereix el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, ambdós van regalar-nos una música i cant de gran interès, en la justa intensitat i mesurada projecció.
Aida és sempre un espectacle amb majúscules, una experiència singular, exclusiva fins i tot en el món de l’òpera. En aquesta ocasió, com no podia ser d’altra manera, així ha estat. En tres hores i escaig: concentració de protesta davant l’entrada del Liceu, esbroncada i aplaudiment a la direcció d’escena, allò que en l’àmbit taurí s’expressa o s’expressava a la perfecció quan informaven «en la grada, división de opiniones»; i una Aida interrompuda per un Govern que activa les alarmes a la població talment com si fos una joguina en mans de qualsevol infant. Si una funció d’òpera no és l’espectacle total, si acosta molt…
En menys d’un mes he tingut el privilegi de pujar al Jungfraujoch amb el supertelefèric Eiger Express + tren cremallera (gairebé més veloç que Rodalies Renfe) i d’escoltar en directe la soprano Anna Netrebko. La vida pot ser fabulosa.
* Nota per als no avesats en la lírica operística: Pronuncieu / llegiu [a’iða] / Aïda, sisplau; [‘ai̯ða] / Aida seria una italianització emfàticament postmoderna. Gràcies.
** El 10 d’agost de 1913 es va representar Aida a l’Arena de Verona, aquella funció commemorava el centenari del naixement de Verdi i va marcar el naixement del Festival d’Òpera de Verona; la posada en escena fou d’Ettore Fagiuoli i era un muntatge monumental, amb esfinxs, carros bèl·lics, obeliscs… va arribar a utilitzar animals vius, i fins i tot elefants reals.
Gràcies per fer-me arribar l’enllaç al teu article. L’he llegit de cap a peus, i l’he gaudit. No hi afegiré res més, ja vaig dir el que volia dir, farà gaire bé quaranta anys a una carta al director de La Vanguardia, amb motiu de l’Electra de l’Espert. He suspès el judici (Epojé).
Continua compartint, per favor!
Una abraçada!
Hoooola,
Em dius que segueixi compartint i això em satisfà i em consola alhora perquè, a determinades edats, hom no sap si molesta o el prenen per pretenciós, i no voldria passar per cap d’aquestes dues coses.
No sé de què va la carta a LV, si la conserves passa-me’n una còpia.
Salut!
Excel·lent!
Content que entre pedalada i pedalada o vol i vol hagis trobat un moment de repòs per aquesta lectura. La valoració que exposes, encara que sigui fruit de la nostra més que intensa relació, per dir-ho en un terme ben planer i entenedor per als més petits i els més majors: M’agrada.
Bon dia i moltes gràcies per el teu comentari i crítica d’Aida. Es increïble i m’ha agradat molt.
Nosaltres vam anar-hi a veure-la, al Liceu ja fa anys. Ara, al llegir la teva acusada crítica, sembla que la torne a vore. Gràcies, Joan, tornaré al refugi cultural de les teves lletres.
Moltes gràcies a tu, Eduardo, pel teu comentari. La veritat, dubtava si enviar-vos-ho o no perquè els jubilats de vegades perdem el sentit de la realitat i no sabem si podem molestar…, però si t’ha agradat me n’alegro. No tinc coneixements de música i, si fa anys, em diuen que tindria aquesta passió no m’ho hagués cregut. Avui m’agrada molt i he anat aprenent i entenent aquest art musical interpretatiu i que abraça tants àmbits més.
Tot fent el cafè de matinada m’he llegit, i ara no en diagonal sinó en profunditat, la teva anàlisi i opinió de la representació i… bé, simplement dir-te que em meravella la teva afició a l’òpera.
Gràcies per les lectures, entenc que la primera ‘en diagonal’ et va desvetllar l’interès i això és d’agrair, especialment entre amics, on l’espai per a les sorpreses cada cop resta més reduït. Si he estat capaç de ‘meravellar-te’ em dono més que per ben pagat. Fins aviat i reitero l’agraïment pel temps i comentari, amic.
PS Trobo que, per ser dissabte, matineu molt, tu i el Jordi Brunet, i no serà per anar a collir bolets, que encara no han sortit, 😉.
Collons, Joan, tu si que en saps!!!! Això és una crítica i no d’altres que diuen que hi entenen. Bravo, i segueix amb tanta brillantor. Gràcies.
P.S. El cotxe me’l pots deixar al meu garatge??? 😜😜😜. M’he près la llibertat de fer-te aquesta anotació sense cap mala intenció. Espero que t’ho prenguis amb bon humor. Gràcies per tot👏👏👏
Gràcies a tu, Jordi, per la lectura i pel comentari, dono valor a la teva opinió. I sempre amb humor, bon humor, mentre puguem.
Per saber si resultes guanyador del Seat Málaga i/o l’entrada per assistir al juliol a una de les funcions de La flauta màgica hauràs d’esperar al prxòxim post. No sé sí és humor o la meva vessant masoquista el que exhibeixo quan compagino els mals moments amb la ironia i la facècia…
PS Ja sé allò que «si del dia vols profit, que no et trobi el sol al llit» o, si ho prefereixes, «qui matina fa farina» però si t’has llevat tan d’hora per anar al bosc, t’he de dir aquest any, de bolets, n’anem escassos, esperem que la pluja d’ara millori el panorama.
Fins avui no he llegit el teu escrit sobre l’òpera Aida. No soc coneixedora ni entesa d’aquest art escènic però ho expliques amb un detall que fa que, encara que no hi hagi assistit, és com si n’hagués vist alguna escena.
Estimada, em veig en l’obligació de fer entendre els lectors d’aquest blog que si no vas assistir a la representació d’Aida va ser per impossibilitat o manca de voluntat, perquè et reserves per a La flauta màgica de finals de juliol; és així, oi?
En qualsevol cas, valoro més que no penses el teu comentari i l’agraeixo com el que més sinó el que més, 😘😘.
Amic Joan, t’escric per aquí que és directe a la butxaca on duem el mòbil. Ignorava la teva erudició operística! Sí que sabia que escrivies molt bé però et confesso que aquesta fondària, coneixement i capacitat d’anàlisi em ve ben bé de nou. Personalment, tinc 2 dèficits culturals que recauen en el jazz i l’òpera. No així en el lied. En tot cas, et seguiré amb afany. A favor meu, quan em vaig casar, vaig assitsir a la Flauta màgica a l’Òpera de Viena, un dia és un dia! Moltes gràcies per la confiança i per pensar en mi! Fins aviat! Salut i Cultura!
Bon dia, Pere! Si em diuen fa vint anys que m’aficionaria a l’òpera els vento un moc… Però, sí, fa anys que soc abonat al Liceu i cada vegada xalo més; hi vaig sol, la parella ve un cop l’any i ja en té prou. Musicalment soc llec, bé, era, perquè de forma autodicacta he anat estudiant i aprenent un munt d’aspectes que em resulten molt interessants. De vegades també vaig a veure’n alguna de les que ‘el grup de Sabadell’ fa a La Faràndula. M’alegra que la sorpresa sigui per bé, els jubilats, de vegades, perdem el sentit de la realitat… El lied té un punt de proximitat amb les àries, no estem tan lluny, Pere. M’alegra que t’hagi agradat, no deixes de ser un referent estimat i preuat, amic.
Òndia, crítica fabulosa, podries dedicar-t’hi. Ets un crack
Hauria de repetir-te la resposta que he escrit aquest matí al grandíssim Anthony Tommasini però ja ho pots fer tu (una miqueta més avall), només afegire que no hi ha diners per comprar la meva llibertat… ni el meu talent (la bravata última és degut a les drogues, 😂).
Maria Callas > Joan Shuterland > Montserrat Caballé > Anna Netrebko
Molt d’acord, només vull afegir que Sutherland i la Caballé són gairebé contemporànies, de fet, sense gairebé; la primera una mica major, motiu pel qual ambdues van compartir lideratge. Records a Sant Pere.
Fa mesos us vaig recomanar al ‘New York Times’ però per seguir-vos comprovo que encara he de retornar a aquest espai. Si és un problema de diners, digueu-m’ho i segurament ho podrem arreglar. Des que vaig abandonar el mitjà, les referències del que passa al Met Opera de Nova York, la meva ciutat, no són lluïdes com caldria i tinc unes ganes immenses de resoldre la qüestió. Si us plau ,contacteu amb mi com abans millor, mestre.
No és una qüestió de diners, Anthony, només és que no m’interessa la pressió de la professionalització, les ànimes lliures, encara que pobres som més felices.
PS en qualsevol cas, podeu provar d’oferir-me una proposta econòmica, si es veritat que tohtom té un preu…
He leído tu escrito y me ha sorprendido. No sabía que te gustaba tanto la ópera y que eras un experto crítico. Lo que si sabía es que escribes de maravilla. Sigue haciéndolo y de vez en cuando, me envías algo, para que disfrute leyéndolo. 😘😘
No sé si m’augmentes més l’ego o l’autoestima, en qualsevol cas t’agreixo l’estima que hi ha darrere els teus mots i la lectura que has fet de les meves paraules escrites en aquest espai. 😘
Bon dia Joan, gràcies per l’enviament que m’has fet del teu escrit sobre l’òpera AIDA de Verdi. El teu extens anàlisi, descripció i detall, m’ha deixat astorat. Tot l’escrit traspua un gran coneixement de l’obra i de l’òpera en general. La teva crònica mereixeria estar publicada a “Òpera Actual” o alguna revista anglesa. La meva minsa cultura musical fa que les meves paraules es quedin curtes.
Hola, Josep, la teva resposta no només em contenta sinó que m’esperona a continuar exposant la meva visió de les representacions d’òpera a les quals assisteixo. Les aficions o dèries particulars no necessàriament s’han de compartir per expressar allò que a adasadcú, en el seu àmbit personal aporten, en aquest cas, creu-me si et dic que, de vegades, surto del teatre pensant que l’ésser humà és capaç de generar i regalar grans moments a la pròpia espècie. I, aleshores, em sento reconfortat … fins que un Trump qualsevol em fot enlaire l’instant. Però en això últim intento no pensar-hi durant uns dies, almenys, mentre la felicitat perdura i quan decau, poster aviat tinc una nova funció i realimento l’esperit 😏.
No puc valorar el que escrius perquè d’Aida només sé que és una òpera i un nom, italià?, molt bonic però et felicito per l’ànim i el gaudi que desprèn el text. Sí senyor, la vida se’ns escurça cada dia i cal esmerçar-nos en allò que ens fa feliços.
Gràcies, Martí! Tens tota la raó en com hem de gestionar el nostre destí. En el meu cas, l’òpera em proporciona gaudi, aprenentatge, coneixement, dedicació… i el convenciment que l’espècie humana pot se capaç de crear espectacles meravellosos i fer-nos, una mica millor, com a espècie.
PS Musicalment soc, millor dit, era un absolut ignorant però m’estimo la música i l’art; avui continuo essent ignorant (a seques)
Moltes gràcies, Joan!
N’has fet un comentari més interessant i complet que els que he llegit. Només he sentit/vist la Netrebko per pantalla. Sempre m’ha semblat de rostre inexpressiu. Però m’alegra saber que davant els xiulets del Govern va deixar-se anar…
Per l’abril 2027 veurem Aida a SBD. En recordo una de fa molts anys, també a SBD, amb una escenografia horrible: estructures metàl·liques a banda i banda de l’escenari com prestatges de Mecalux, des d’on cantaven, enfilats, cor i solistes… L’escenògraf era un italià. No el van convidar mai més.
Celebro l’experiència de la Jungfrau. Hi vam ser el 2008, amb un dia radiant. Ascensió bellíssima i espectacle grandiós.
Endavant amb l’òpera!
Gràcies a tu, Jacint, per les teves paraules i l’atenció en la lectura, venint d’algú que porta molts més anys que jo en això de la lírica són de bon agrair. T’agraeixo també la disponibilitat a l’ultim meu correu, 😏.
Impressionant, nosaltres hi anem demà, no deixis d’enviar-me les teves cròniques operístiques, em serveixen per entendre-les més i millor. Gràcies
Ostres, gràcies pel teu escrit.
Si ho sé, que no l’has vista encara, m’espero a enviar-t’ho però si creus que el meu pensament i escriptura us poden servir per a res, em resols el dilema; avui, també actua la Netrebko.
El que tu saps de cinema jo ho intento aprendre-ho respecte l’òpera, amic.
Acabo de llegir-ho. Que bé que escrius Joan.
Llàstima de les alertes.
Estimada Teresa, em faràs envermellir… Faig el que puc de la millor manera que sé, i tot i així, hom no queda mai satisfet del tot. Cuida’t.
Déu-n’hi-do quin anàlisi més minuciós i profund de la representació! Anaves prenent notes?
Celebro que hagis gaudit tant!
Una forta abraçada!
No, no prenc notes, si convé alguna en els entreactes, no et negaré que, de vegades, sí però normalment fixo la memòria en allò que em capté per motius diversos i com que la teoria la porto apresa de casa, la memòria dona per a molt. La intenció de la direccció artística, per ser exacttes, ‘direcció d’escena’ en el món de l’òpera, m’arriba, com a tot el públic ordinari,mitjançant el programa, que acaba sent, intueixo, una mica més reduït que el dossier que lliuren a la premsa el dia que es presenta als mitjans, normalment dos o tres dies dies abans de l’estrena. Però jo això ni ho oloro. La veritat és que el món d el’òpera m’agrada molt i aquests textos ja me’ls escivia –molt més reduïts, per a mi, pel meu dossier particular–, d’ençà que ho faig públic m’hi esmero una mica o bastant més i el text és més extens i polit. De memòria, en consevo només la suficient per a qüestions molt importants, l’òpera n’és una, d’aquestes. Salut, company o comnpanya.
M’encanta llegir les teves ‘crítiques’.
I a mi m’encanta que t’encantin, Maribel, això vol dir que no només les reps sinó que te les llegeixies, i això és doblement agraït.