MANON LESCAUT

Les representacions d’aquest Manon Lescaut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona s’han dut a terme durant la segona meitat del mes de març i el dia 1r d’abril d’enguany. El resum present correspon precisament a la darrera de les funcions, la del 1r d’abril.

La producció d’aquesta òpera és de Städtische Bühnen Frankfurt Am Main, amb encàrrec de la posada en escena a Àlex Ollé., el qual aporta una reinterpretació moderna, actual, en tots els sentits. Uns vídeos innecessaris a càrrec de Emmauel Cartier –hi ha altres maneres de situar l’espectador en un context oportú– expliquen a mode d’introducció que Manon i el seu germà, el sergent Lescaut, creuen una frontera i entren en un país com a immigrants il·legals. Ja immersos en l’òpera en si, Ollé l’encerta quan ens mostra una Manon abduïda per l’amor virtuós però dèbil davant els plaers de la vida, en aquest sentit segueix perfectament el relat de l’abat Antoine Françóis Prévost (1697-1763), on la protagonista, persona jove i fràgil, mancada de premeditada malícia, quan la vida li presenta la disjuntiva que serà el nus de l’obra, escull d’entrada el camí més fàcil, encara que aquest se suporti en la perversió i la corruptela. En el decurs de l’obra finalment trobem una Manon ben diferent, gens vulgar, víctima d’un ambient i un medi hostils.

L’escenografia d’Alfons Flores resulta especialment eficaç en el primer i tercer acte. L’ambient festiu a Amiens, malgrat la intenció primera de recloure Manon en un convent i les argúcies de Geronte di Ravoir, es transmet perfectament entre terrasses de bars i estació d’autobusos, mentre unes columnes de formigó que s’aniran transformant en decurs de l’opera configuren la paraula LOVE. Al tercer acte, l’espai de reclusió de detinguts al Port de Le Havre, previ a la deportació d’aquells a Amèrica, el representa un eixam de gàbies a mode de cel·les claustrofòbiques, l’esplèndida il·luminació crea l’atmosfera adequada a l’acció i a l’espai temporal. El palau i casa de joc de Geronte, a París, es converteix aquí, acte segon, en un local de streptease o directament en un prostíbul, on algunes de les noies ballen i s’insinuen a la barra pole dance, mentre Manon apareix com una de les preferides de la casa. La crítica periodística barcelonina s’ha centrat en aquest acte per disparar els seus dards contra aquesta producció alemanya d’Ollé, en bona part, a parer meu, de forma injusta, almenys pel que respecte a l’àmbit purament escènic, és a dir, llevat del cant i la música. Al quart acte, la columnes que basteixen el mot LOVE tornen a adquirir protagonisme al prosceni, ara de forma rotativa, per ubicar-nos a les zones més inhòspites de Louisiana.

El vestuari, a càrrec de Lluc Castells, a Barcelona, va decebre; particularment el trobo, sí, d’una estètica vulgar, blasmable, xava, infame… però pretesament de mal gust, sense que desmereixi per si mateix la proposta d’aquesta versió de Manon Lescaut. Per finalitzar amb l’espai escènic afegiré que, si el vestuari i l’escenografia generaren protestes per part d’alguns espectadors a les primeres representacions, la il·luminació de Joachim Klein mereix l’aplaudiment unànime.

No es pot sinó acceptar que estem davant una producció sòrdida, amb un vestuari més cinematogràfic, propi dels anys 80 del segle passat que teatral del segle XXI però no per això desmereixeré el muntatge escènic més que la música, àmbit en què sense ser-ne cap especialista ni pretendre-ho, també vaig tot seguit a mullar-me el cul.

En opinió pròpia, en el seu rol de Manon Lescaut, la soprano lituana Asmik Grigorian, sobresurt d’entre l’elenc d’aquesta representació, per bé que jo diria que va aparèixer a escena sense l’escalfament adequat, atès que a mesura que avançava l’obra millorava la veu. El baix italià Donato Di Stefano, en el paper de Geronte Di Ravoir, estaria a un nivell inferior al del a protagonista però, sens dubte, correctíssim. En el paper de Reanto Des Grieux, el tenor mexicanoestatunidenc Joshua Guerrero, que es perdé l’estrena i primeres funcions per un imprevist, com en el cas de la seva oponent, Asmik Grigorian, iniciat el segon acte semblava un altre, motiu pel qual no sé si el responsable d’aquesta sensació la té l’orquestra, dirigida en aquest cas per Josep Pons, o els meus sentits. L’últim dels rols principals és el del baríton que interpreta el paper del materialista sergent Lescaut, Iurii Samoilov, ucraïnès, amb qui em passà com amb la parella Manon–Des Grieux, comença freda i millorà notablement a mesura que progressava la representació, això o bé la intensitat de l’orquestra ofegava les seves veus més del convenient.

Le resta d’intèrprets té poc paper i compleixen sense destacar, Filip Filipović (Edmondo), , Álvaro Diana (mestre de ball), Mercedes Gancedo (un músic), Andrea Antognetti (fanaler), Leonardo Domínguez (l’hostaler), Walter Bartaburu (un comandant), i Dimitar Darlev (sergent a Le Havre), els tres últims membres de Cor Estable del Gran Teatre del Liceu, precisament respecte al cor, val a dir que aquest pateix d’una posada en escena que el desacompanya, no llueix d’acord amb els dictats de la partitura.

La vetllada operística permet descobrir un Puccini novell, encara lluny dels grans èxits que li haurien d’arribar: La Bohème (1893), Tosca (1900), Madama Butterfly (1904) o Turandot, (1926), i encara afegiré que, personalment, em proporcionà el retrobada immediata amb una recent amistat i amics seus amb qui confio mantenir aficions compartides durant força temps.