L’ELISIR D’AMORE

El motiu per escollir el dia de funció d’aquesta òpera no era altre que veure en directe Petty Yende, soprano que vaig descobrir de forma més o menys casual fa temps. La decisió no quedà exempta de renúncies importants, com perdre’m gaudir una vegada més amb l’actuació de Serena Sáenz, que alterna, en segon repartiment, amb la sud-africana, en el paper d’Adina; en menor grau em passa el mateix amb el baríton berguedà Carles Pachon, que alterna amb el britànic Huw Montague Rendall com a sergent Belcore; val a dir que el baríton britànic és fill de sengles figures de l’òpera, com són David Rendall, tenor, i Diane Montagne, mezzo. En qualsevol cas vull creure que les interpretacions de Pretty Yende i de Huw Montague Rendall no només satisfaran la meva curiositat sinó que m’ompliran de gaudi i, un cop assegut a la butaca, deixaré de pensar en la Sáenz, a qui fa anys vaig augurar un gran futur –el temps m’ha donat la raó– i en el Chacon…

Assisteixo a la funció del dia 5 de desembre, acompanyat de la Lolita, en la que sol ser la seva exclusiva assistència anual a un espectacle operístic.

El Gran Teatre del Liceu reposa per cinquena vegada la producció de Mario Gas de L’elisir d’amore, de Donizetti; quan aquesta s’hi va representar per primer cop al Teatre Victòria –nova seu postincendi–, el muntatge ja s’havia vist al Grec (1983) i, deu anys més tard, al Festival de Peralada, abans que a la temporada 2004-2005 s’escenifiqués al Gran Teatre del Liceu (20 funcions!). Des de la seva estrena aquest muntatge ha recorregut bona part de la Península. Avui, més de quaranta anys després d’aquella estrena, aquest L’elisir d’amore es manté en plena forma.

L’acció transcorre en una plaça d’un poble d’Itàlia, durant l’època de Mussolini; l’espai és envoltat per blocs d’edificis d’habitatges i comerços. L’ambientació resulta força encertada, així com el vestuari i la interpretació actoral dels cantants.’ L’entrada en escena dels components d’ambdós cors, figurants i intèrprets principals pressuposa un bon auguri de la vetllada que hom espera. I és que el virtuosisme de Pretty Yende dalt de l’escenari trigarem a oblidar-lo; els compassos i notes més difícils del bel canto semblaven no representar-li cap esforç extra, a la soprano.

Vaig veure Javier Camarena per primera vegada el passat mes de gener, també al Gran Teatre del Liceu, aleshores interpretava el paper d’Alfredo Germont, a La traviata; avui la seva presència i la seva veu ha superat amb escreix aquella actuació anterior.

Ha estat també un goig veure actuar Huw Montague Rendall, que combina bé la teatralització amb la veu. Menció especial mereix el baríton operístic o baríton-baix Ambrogio Maestri; broda el paper amb gran eficàcia i es posa el públic a la butxaca en un post final de l’òpera feta per al seu lluïment. Al final d’aquesta temporada, al juliol, podria tornar-lo a veure a Falstaff, també al Liceu, però tinc el torn en què actua Luca Salsi en el mateix paper. En el seu debut al Liceu, Anna Farrés compleix com a Gianetta.

Mario Grande ha ideat una escenografia d’un sol espai, potser poc versàtil però efectiva i quan l’escena fuig del decorat es resol situant els intèrprets per davant d’aquest, com es presenta la festa prèvia a les noces que s’inicia amb el públic encara asseient-se a les butaques i els llums de la sala oberts.

En la direcció d’escena, Mario Gas deixa constància del seu savoir faire i deixa empremta com un dels grans.

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta del veneçolà Diego Matheuz, que no és Gustavo Dudamel, ha brillat i ha aportat el volum simfònic just perquè la veu dels intèrprets arribi al públic amb la nitidesa precisa.