L’HOLANDÈS ERRANT

La Fundació Òpera Catalunya s’estrena amb Wagner i les seves dificultats, personalment ho he agraït perquè m’ha ofert la possibilitat d’estrenar-m’hi jo també. L’empresa no ha de resultar fàcil i el resultat m’ha semblat digne, sense complicacions interpretatives i musicals, que, segurament, és el que convé i pot oferir una entitat modesta com és la FOC. Possiblement els entesos en Wagner i en l’òpera en general podran trobar mancances d’ordre i àmbits diversos però per a una estrena com la que jo esperava o temia he de dir que m’ha resultat plaent.

L’escenografia es divideix en dos elements movibles els quals representen els dos vaixells i alhora l’estança de la casa de Daland i Senta, al fons de l’escenari, una videoprojecció la reforça sense gaire encert –repeteix absurdament el títol, escenes marítimes i il·luminació– però les expectatives que inicialment genera la projecció s’esvaeixen aviat.

Com expressà Wagner que s’havien de veure i escoltar les seves obres, la representació és contínua; sense interrupcions de cap mena, ni entre actes ni per aplaudiments, només n’hi ha hagut al final de l’obertura.

Fins ara sempre que he vist actuar Maribel Ortega ha estat a La Faràndula, la primera vegada que la vaig conèixer, musicalment parlant, fou en el paper de Lady Macbeth, en un Macbeth en funció concert en plena pandèmia de la covid (2020), el febrer d’enguany la retrobo com Abigaille en un Nabucco, també produït per la FOC i va semblar que estava en esplèndida forma, brillant; avui, en aquest L’holandès errant l’hem contemplada com Senta i, almenys en la representació a la Faràndula, Sabadell, el 30 de novembre, ha semblat que, a mesura que avançava en la interpretació, millorava musicalment i interpretativa, talment com si hagués sortit a escena sense l’escalfament adequat. Sigui com sigui va redreçar l’actuació sense cap vacil·lació més llevat de l’inici.

Els artistes que venen a continuació eren pràcticament desconeguts per al públic local. En el paper d’holandès, José Antonio López m’ha semblat molt correcte però sense emocionar, amb una direcció d’escena més acurada i enfocada als artistes, segur que hauria brillat més; en aquesta apreciació, potser hi té a veure que l’actuació del baix serbi Sava Vemić ha estat una agradable sorpresa i possiblement serà el record que en servarà més i millor la majoria del públic. José Ansaldi, Jorge Juan Morata i Elisabeth Gillming tenen poques intervencions però totes ben resoltes.

Molt bé l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Josep Planells Schiaffino, encara que em va semblar que en massa ocasions tapava la veu dels intèrprets, és a dir, que hagués estat millor una mica menys de volum simfònic en alguns passatges.