MALEÏTS PASSOS

Al port de Barcelona, la Torre del Rellotge de la Barceloneta fou un dels punts geodèsics en què es fixà l’astrònom Pierre François André Méchain (Laon, França, 1744-1804, Castelló de la Plana) per fer alguns dels múltiples amidaments que serviren per a establir el sistema mètric decimal, basat en el metre, el gram i el litre, amb els correlatius múltiples de 10 o unitats inferiors també establerts en base 10. Val a dir que en aquesta tasca Méchain comptà amb l’estreta col·laboració d’acadèmics com el matemàtic i alhora també astrònom Jean-Baptiste Joseph Delambre (Amiens, 1749-1822, París) i Charles Messier (Badonviller, 1730-1817, París), a l’ensems astrònom també.

Des que la ciència va establir el sistema mètric decimal aquest ha estat el mètode més utilitzat del món per a mesurar distàncies, pesos i líquids, és a dir, qualsevol ésser humà que en els darrers dos segles i mig hagi tingut la necessitat de mesurar, posem per cas, l’amplada d’una taula, l’altura d’una porta o la distància entre dues capitals ho farà amb centímetres, en el primer cas, en metres i centímetres, en el segon, i en quilòmetres, en el darrer dels casos. Deixo expressament de banda les mesures que utilitzen els països que mantenen la tradició anglosaxona de les polzades, peus, iardes, milles… I ara i aquí algú podria observar que el Sistema Internacional d’Unitats (SI) ha deixat enrere el sistema mètric decimal, però, pel que fa a la quotidianitat que ens importa, diré que de moment, fins i tot per als més acreditats dels lectors d’aquest post, això ara mateix són figues d’un altre paner.

L’expansió de la informàtica, l’accés popular a internet, les xarxes socials i l’auge de la AI han provocat que molts negocis hagin desaparegut o s’hagin hagut de reinventar, així com també hem modificat els usos, hàbits, la manera de comportar-nos amb la família i amb altres àmbits de relació social, reduïts o més amplis. Podríem afirmar que la tecnologia ha democratitzat el coneixement de la mateixa manera que ha possibilitat l’accés molt més ràpid i eficaç a multitud de dades i informacions a les quals, i fins fa ben poc, arribar-hi ens representava una complexitat notable. Aquesta facilitat per a adquirir coneixement i informació no ens fa immunes a considerats víctimes de personalitats fictícies que intoxiquen la xarxa d’internet amb notícies d’interès corporatiu, sota l’aparença que qui les genera és, com a mínim, doctor honoris causa per a mitja dotzena d’universitats. L’allau de fake news és una xacra contra la qual cal prevenir-se i a hores d’ara no hi ha vaccí que ens immunitzi.

Vivim en un món on l’evolució tecnològica es produeix a una velocitat de vertigen sense saber massa vegades si els canvis d’aquesta evolució suposada són bons, menys bons, millors o pitjors en relació a com resolíem fins ara determinades qüestions del dia a dia que ja teníem cobertes i resoltes. En concret vull parar-me a analitzar el canvi que les Apps dels telèfons mòbils estan provocant respecte la mesura de distàncies. D’un temps ençà qui no corre maratons sembla que podria fer-ho, ja que no hi ha pràcticament cap usuari de telèfon mòbil que no es controli la distància dels desplaçaments que recorre a peu i el consegüent consum de calories. I aquí arribo al quid de la qüestió. ¿Tan eixelebrats ens hem tornat, els humans, quan, després de tota una vida mesurant la distància entre dos punts relativament llunyans en quilòmetres ara ho fem en passos? Les mesures del sistema mètric són exactes i precises; els passos, fins i tot els propis, són variables, per tant, hom pot haver recorregut tres mil passos més que un altre i tanmateix haver recorregut una distància menor. Aquest canvi de criteri en un tipus de càlcul que mereix més o menys precisió només és mal justifica per un pèssim sentit d’obediència a una aplicació dissenyada per un programador dedicat a una qüestió de la qual no n’era especialista. I en aquest canvi absurd de criteri hi trobem tota mena de persones, indistintament d’edat i condició, boomers i no boomers, membres de la generació X, mil·lennistes, generació Z o altres. Tots al mateix sac de la dictadura autopermesa de les App!

Ningú amb tres dits de front no discutirà que 10,9 quilòmetres és una mesura clara i concreta en el nostre imaginari mentre que una mesura de 16.976 passos se’ns fa molt més difusa i inconcreta. A la incertesa o indefinició anterior afegim-hi que la llargada de la passa d’una persona que fa un metre i vuitanta centímetres no serà mai igual a la d’una altra que, per exemple, mesuri metre i seixanta-tres centímetres; i més encara, una mateixa persona, depenent de l’humor, la pressa i/o l’estat d’ànim pot tenir una variació considerable en la mida de les pròpies passes. I malgrat aquestes obvietats, a final del decenni o potser més enllà i tot, encara haurem de lamentar que bona part de la suposada espècie de l’homo sapiens utilizi els passos per a significar una distància.

Si Méchain, Delambre i Messier comprovessin la categoria de la nostra estupidesa ens llançarien a mar sense salvavides; i és que tenim, certament, el coneixement a l’abast però de vegades l’utilitzem com a perfectes ignorants o idiotes.