MISCEL·LÀNIA D’ESTIU, 2013 (i 2)

L’espanyolisme i un bon gruix d’espanyols segueixen de pega, si no fos perquè continuen retenint-nos, els catalans, el desastre seria encara de nivell superior. I ja és difícil! Destrossen un tren semisònic, dels que per aquí no hem tingut ocasió de veure’n cap, i com que, a diferència de l’accident de metro de València, sobreviu el xofer, els costarà qui-sap-lo d’encolomar-li tots els errors i els morts, al conductor.

Suposen que tothom és de vacances i només estem pendents del posat de l’Obregón, així que el FROB admet que, mentre retallen en serveis i infraestructures essencials, ja ens podem oblidar d’entre 25000 i 36000M d’eurets  perquè el mentider de Rajoy (juliol, 2012 i 2013) i l’estafador De Guindos (juliol, 2012 i juliol 2013) han decidit fer un donatiu d’allò que inicialment era un prèstec només fa un any.

El govern filofranquista espanyol inicia un conflicte amb el Regne Unit amb la recurrent excusa de la territorialitat de Gibraltar. Poques o cap actuació internacional de rel tan purament franquista s’havia produït fins ara (almenys públicament) des la instauració de la monarquia juancarlista. I per reconfirmar el posicionament del partit conservador espanyol, els seus militants  il·lustren amb símbologia nazi la plaça de braus del llur poble o es fotografien en actitud desafiant amb al·legories feixistes diverses, i tot això amb el consentiment de la cúpula; fins ara, no hi ha hagut cap expulsat ni sancionat. Això sí, a Espanya es continua titllant de «cobardes» els demòcrates i de «valientes» els autoritaris que clamen perquè els avions i La Legión, amb cabra inclosa, reconfirmin el dret de conquesta, mentre continuen esquivant com poden les contrarietats d’un tal Bárcenas.

I mentre arriben temps de llibertat, l’estat que diu representar-nos, amb el control de la tele pública pretén informar (?) i distreure’ns mitjançant les recuperades emissions de curses de braus en directe i en horari protegit. L’actual política educativa de José Ignacio Wert imposa que resulti més útil i edificant conèixer el nom dels toreros del moment que no la realitat de les retallades o la pròpia història de cada família i llurs col·lectius.

La creació d’una nova associació, Afectats per les multes del #novullpagar, irromp per oposar-se als abusos de LaCaixa, Abertis i dels excessos de  Joan Josep Isern Aranda, l’insensat director del SCT, el qual, a banda de perseguir ciutadans més honrats que ell, ha anunciat la instal·lació de nous radars tipus cinemòmetres a fi d’engreixar la caixa de no se sap qui. La lluita contra els sinistres i accidents de circulació resta lluny de les prioritats de l’actual cap de Trànsit, més encara quan és notori que bona part dels accidents actuals són deguts a l’excessiva lentitud d’alguns conductors i a la regulació deficient –excés a la baixa– en la retolació de les velocitats màximes. I amb això que ningú no pensi que defenso la no regulació o velocitat lliure, només una mentalitat obtusa confondria l’observació que acabo de fer amb aquest disbarat.

També a Catalunya ens distraiem amb això de la Via Catalana. Certament més d’un espanyol i algun català no acaba de pair la idea, tanmateix des de dins també hi ha autòctons, la condició dels quals és de sobres coneguda, bé com a líder del quintacolumnisme, bé com a cagadubtes  o paradigma de la indefinició sistemàtica; en ambdós casos els protagonistes traspuen temors i amences de moralitat i ètica contrària al credo o programa que prediquen i escampen com a dogma. Especialment en el cas de líder d’ICV, costa d’entendre l’interès per  posar pals a les rodes a un projecte que reneix de les bases populars, les quals empenyen sense lideratges unipersonals la classe política; esclar que tothom és lliure per opinar el contrari o autoexcloure-se’n, del projecte de la consulta, la independència o dependència. Cal però, jugar net i en això fins fa uns anys, primer el PSUC i després ICV, amb EUiA o sense, havia estat un exemple. Ara costa saber a què juguen.

De casa estant, ens hem de felicitar pel final d’estiu que ens ha ofert el que queda del PSC, després de l’abandó del llast il·lustrat i catalanista. L’hecatombe és tan gran que només s’entén, i fa riure, si ens aturem a repassar el nom i currículum dels líders que des del propi aparell han projectat i assolit el comandament del partit en els darrers anys.

I com que de juny a agost de sol n’hi ha hagut poc però el suficient, afegiré, digueu-me antic, una nova descoberta: a la moda dels tatuatges s’hi afegeix la depilació integral de la zona púbica; avui resulta que un pèl mal rasurat pot espatllar un orgasme previsible. I en això sembla que hi ha coincidències entre territoris i persones, fins i tot més enllà d’Ibèria.