MISCEL·LÀNIA D’ESTIU, 2013 (1)

INICI.– El Concert per la Llibertat ha servit, si més no, perquè l’actual direcció d’ICV, coliderada per Joan Herrera i Dolors Camats, prengui oficialment el relleu en allò de la puta i la Ramoneta, el rol de les quals ha romàs vacant en l’àmbit de la política del país. Amb la CUP per l’esquerra i ERC per l’altra banda, ICV pot acabar perdent els papers i l’espai. Fa temps que tanta inconcreció anunciava, de fet, un alineament contra la necessitat de l’estat propi. Als líders de la formació ecosocialista els faltava concretar com, més enllà de prescindir de Raül Romeva i altres militants d’argumentari notable, justifiquen el que pot acabar essent una total però falsa manca d’alineació (falsa perquè la dualitat de la consulta no admet indecissions, si no s’està amb uns és perquè s’està amb els altres). És clar que sempre els queda el recurs d’envernissar-ho amb la pàtina del discurs social, ara que ja no cal perquè tothom n’és prou conscient, de la situació real.

ENTREMIG.– Que  justícia espanyola sigui el recurs més usat a les classes de literatura a l’hora d’explicar la figura retòria de l’oxímoron no és cap novetat, nogensmenys costa d’entendre que la disminuïda classe política espanyola insisteixi en fer creure les bondats de la democràcia borbònica d’arrel franquista a la ciutadania al mateix temps que s’entesta en contradir el principi de trias politica.

El partidisme declarat al món judicial espanyol lluny d’escandalitzar polítics, ministres i el propi cap d’estat s’ha transformat en un fet d’allò més normal i sense escrúpols per ensorrar qui s’atreveixi a denunciar-lo. Investigar el franquisme mentre se subvenciona des del poder (PSOE o PP) la fundació del dictador Franco representa una ofensa i un sacrilegi a l’Espanya borbònica del segle XXI. No contents amb aquesta constant amenaça, anuncien determinades actuacions vetades d’investigar (CajaMadrid, la banca privada del PP, etc., etc.), motiu pel qual al capdavant del TC hi situen, sense vergonya malgrat la ocultació inicial, un dels seus fidels, o bé  transformen la fiscalia general en el millor aliat dels acusats quan aquests són propers a la filiació conservadora instruïda en l’elogi de Franco. Per centrar-nos en l’àmbit que els és propi, el cas del banquer  Blesa vs el jutge Elpidio José Silva fa feredat, esclar que atorga una serenor immesa a Aznar, Matas, Camps, Correa, Camps, Cospedal… Fins i tot Bárcenas sap que només és qüestió de temps que arribi a un pacte amb qui correspongui.

Sandro Rosell no només no rectifica sinó que insisteix en la via de desastre i la manca de previsió. Si amb aquest bagatge ha tingut el suport incondicional dels mitjans amb interessos ocults en l’entitat, «Per què canviar?», deu pensar el geni. Al nul encert d’encetar el mandat amb un viatge llampec a Extremadura, el qual avergoní la majoria de catalans, afeccionats o no al Barça i al futbol, aquest estiu hi ha afegit, a la imperiosa necessitat de nomenar un nou entrenador per al  primer equip de futbol, la indignitat  de declinar la responsabilitat en el fitxatge de Gerardo Tata Martino, atorgant aquesta a l’entorn de Messi. Encara no havia arribar l’argentí a Barcelona quan el deslleial president del FCB ja preparava l’excusa per al dia no llunyà en què el substitueixi per algú de la seva corda, és a dir, l’Scolari de torn o qui aquest aconselli. Per evitar possibles crítiques a un fitxatge del tot inesperat que trenca amb un estil gunayador, una estètica elegant i un savoir faire admirat arreu del món, esgotat l’as del massatge a 8tv, apareix una de les cares més desagradables del club, Javier Faus, i ens ven un benefici de 32M€, malgrat la pèrdua d’un quants milions en l’afer Neymar. ¡Podrien reprendre la decència i categoria al catèring del club, ja que altra cosa no saben fer, aquest president i aquesta junta, si no és atacar aquells que els han precedit en el càrrec o llançar els gossos a qualsevol a qui l’afició i la ciutadania en general admiri més que no pas l’amo del jardí particular que Cuní ens va mostrar fa uns dies a la tele de l’aristòcrata Godó!

OCÀS.– Enfront alegries i infortunis pròpis de la vida, l’elecció de Ferran Adrià com a pregoner per a les Festes de la Mercè 2013, al costat de l’inefable alcalde Trias, em sembla que, com a cloenda d’un estiu de misèries, promet vibracions positives. En dia d’autos, si entrelluqueu la figura d’un inconegut enmig d’ambdós personatges, no ho dubteu: el logopeda.